Itching like grass

El meu sonotone

Avui en Mas ha comparegut en una entrevista a la ràdio. Per variar, m’ha agradat. Però m’ha agradat si em quedo amb el contingut. La forma –que a mi no em molesta en absolut- estic segur que ajudarà a engreixar les velles cançonetes de sempre: és un ressentit, un prepotent, un...

M’he quedat, sobre tot, amb el que ha dit de la trobada amb en Carod: li havia fet una oferta igual a la del partit socialista, però amb la diferència que amb CiU seria conseller en cap. Igualar la oferta significa tenir un terç de les conselleries, no la meitat.

Això em fa suposar encara més –a risc d’equivocar-me estrepitosament- que en Carod va inflar els números per cotitzar-se a l’alça, en les negociacions amb els seus col·legues del front d’esquerres. Puigcercós inclòs. D’aquesta forma ell apareix en el panorama dins d’alguna de les vicepresidències que cal inventar-se per no matar el personatge. Si hi ha de ser, que sigui mansament.

Evidentment ara ens movem en el terreny de la rumorologia. Tot cal definir-ho, encara. O com a mínim fer-ho veure, perquè la realitat jo no sé qui la coneix del cert. En totes aquestes negociacions l’únic que podem palpar els interessats en el tema, però que som “mers” ciutadans, és una espessa bromera que quan logres creuar-la t’apareix tot molt diferent del que les siluetes apuntaven.

La figura de la vicepresidència, entre d’altres, és una cosa ben espanyola. En el cas català -suposo que s’entén que és el nostre- funcionem amb Consellers en Cap o Consellers Primers. Així ho recull l’Estatut i així espero que continuï. A Espanya un vicepresident no té cap mena de feina. Cap ni una. Només aquella que directament li delega el President. Sabeu, doncs, quin missatge està donant el Sr. Montilla a la colla pessigolla republicana?:”Compliré la meva paraula, Carod. Tindràs sonotone i muntures de franc. Les ulleres te les donaré graduades perquè només puguis veure’m de prop i el sonotone amb comandament a distància, que el guardaré al meu calaix”.

Montilla concep un executi molt espanyol, d’ànima i d’estructura. Ha deixat molt clar que vol autoritat indiscutible, que és el que li pertoca i que exigiria qualsevol presidenciable. El més increïble de tot és que compti amb el vist-i-plau dels “ideals” republicans. Això que també forma part de les normes no escrites, després té una traducció pràctica. És un símptoma que dona a entendre com pot acabar funcionant el tripartit 2.0. .

I tot això ho dic sense cap mena d’ànim de res. No desitjo que ningú prengui mal en aquesta nova etapa. Ara, si que desitjo de tot cor que per respecte a la llei i les institucions catalanes, les figures que tenim contemplades i definides siguin les que es posin en dansa. Si sóc crític, per exemple, amb la sortida de Carod a Perpinyà és justament en aquest punt. Si la classe política pot fer la picaresca amb les nostres lleis, perquè coi jo les he de complir? Perquè tenen les pistoles o els garrots?.

De moment jo faré com sempre. Si cal miraré les darreres ofertes. No em preocupa aparentar si tinc pinta de progre, de modernet o de iaia autista. Prefereixo pagar-me les ulleres i començaré a fer un raconet pel sonotone. Només faltaria que un altre em digui quan puc escoltar o deixar de fer-ho.