dissabte, d’octubre 28, 2006

Solitud dels rucs

Ahir voltava per Barcelona un periodista de la ràdio nacional lituana. L’home està molt cofoi del seu programa, que té una de les millors audiències. Ens adverteix que no solament de Lituània, sinó de tota l’àrea que significa el Bàltic. Bé, jo m’ho crec i no penso fer res per intentar contrastar la veracitat d’aquesta informació. Se’l veu més inflat que un paó en cel, professionalment parlant.

Ens parla de que ara mateix està fent un programa l’objectiu del qual és descobrir la realitat europea als seus conciutadans. Volta per tota Europa intentant trobar autòctons que vulguin explicar coses del seu país a la seva estimada audiència. Ha de ser amb tó fresc, del carrer. Vol defugir del formalisme. Periodisme directe. Avui ha aterrat a Barcelona per intentar descobrir que coi és això de Catalunya. La immensa majoria lituana –excepte la de Kaunas- només sap què és Espanya. Coneix la ciutat de Barcelona, “aquella ciutat espanyola”.

Fem un dinar, on tenim una bona estona per parlar de coses mil. Si poses en una taula dos lituans i dos catalans, han de ser imbècils rematats com perquè de seguida no es capti la quantitat de paral·lelismes que han tingut uns i altres al llarg de les històries respectives. Els més recents podríem dir que són els règims dictatorials que han hagut de patir, amb una crueltat que bat tot els rècords. Una de feixista i l’altra de marxista. El lituà, per exemple, ens explica les deportacions en massa d’intel·lectuals i de no tan intel·lectuals cap a Sibèria. De amb quina alegria s’empresonava la gent, de la presència en tots els nivells de la vida del KGB. “El mal més gran que ens va fer l’ocupació soviètica és, sobretot, mental”. La russificació trigarà bastant de temps en ser exfoliada. Prou que ho vam veure a la Catweek.

“Vostès, que ténen un país tan meravellós, avançat, modern, etc., etc., etc... perquè no se separen dels espanyols?”. Aquí és on puc certificar que la russificació va fer molt de mal mental. Pel to amb que ho pregunta, només li falta afegir: com es pot ser tan ruc?.

“La diferència entre lituans i catalans diria que és la següent: en el vostre cas, el sistema es va derrumbar sobre si mateix i es va auto-esclafar. Ell solet, quan no va poder més, va petar. En el cas espanyol, el dictador mor en el llit, entre blancs llençols i rius i rius de llàgrimes sentides. Ideològicament el feixisme espanyol va deixar molta descendència, a dreta i esquerra, que ara campa saludablement en la seva nova disfressa democràtica. Vosaltres vau assolir la independència sense fotre un tiro, sense pràcticament cap mort. Nosaltres ni volem fotre cap tiro ni volem veure cap mort, tampoc. No s’ho val. Però el context no ajuda massa.

No oblidis una cosa: el primer parlament al MÓN que va reconèixer Lituània com a nació independent saps quin va ser? El català. El CATALÀ. Aquest context que no ens ajuda fa que els lituans sempre heu cregut que el primer parlament fou l’islandés”.

Cada cop que tracto amb lituans i parlem de política, hi ha el que en podríem dir molt bon rotllo. Però cada cop, també, m’assalta el gran dubte de si en cas de necessitat, en cas que ens decidíssim a deixar de fer el “ruc”, el parlament lituà seria el primer a fer cap gest.
Hi ha una solitud palpable en un cas com el nostre. Fer el ruc és desconèixer aquesta solitud. Catalunya només té els catalans. Els catalans som els únics que podem garantir l’existència i el reconeixement de Catalunya, encara que el món sencer faci l’orni. Sens dubte, ser conscients d’això, és vertaderament no fer el ruc.

6 comentaris:

Sir William Temple ha dit...

El problema a Catalunya es que la gent no vol fer grans canvis, ja esta be com esta. Es l'status quo.
Si Catalunya fos un pais independent, ric i desenvolpat i fessin un referendum amb la pregunta "voste vol formar part d'Espanya perque l'esquilin, no inverteixin res al seu territori i l'insultin cada dia?", creieu que algu, a banda d'algun fatxa o sociata imbecil (dels del carrer Nicaragua) votaria que si?

Montse C. ha dit...

Irlanda seria un altre cas ben estrany. La gent s'ha deixat vèncer pel país veí i encara que molta gent va morir per la independència del seu país, sembla que amb això ja en tenen prou: són més anglesos que els propis anglesos. Han abandonat la seva pròpia llengua, sembla que no s'enrecordin del que els seus escriptors van deixar escrit.

A Catalunya sembla que ens conformem només en què es pugui parlar català i ja està. La resta, no importa perquè ja estem acostumats a què ens insultin, a pagar més impostos: no es fa res de res i a sobre som 4 catalans i malavinguts perquè estem més dividits que els EUA.

Gatot ha dit...

Bé, diuen que tothom té el que es mereix i aqui, sembla, som una mica o massa conformistes. Eps! parlo de la majoria, eh?

Però... sempre hi ha peròs... mentrestant hi ha gent que es mulla. sense pseudònims. Per exemple, els de

http://www.sobiraniaiprogres.cat/

És una opció, no?

Chamb ha dit...

ja se que pixo fora de test, (avantatges d`aixo dels blogs), però no coneixes cap Lituana d`aquestes que treu el singlot per aqui Barcelona?

JosepArnau ha dit...

Des que volto pel mon i mes visitant paisos com Lituania, un s'adona que la unica manera de seguir viu com a poble es la llibertat. Cal posar mans a les manigues.

Salutacions des de Riga ja.

Mikel ha dit...

Quin preu em de pagar per canviar la situació??..aqui esta la clau , un avui d´un amic meu li deia , si ara la gent passes gana com als anys 30 ya estariem en Guerra civil perque la situació i els atacs i les infamies que es diuen desde Madrid son iguals o pitjors...