divendres, d’octubre 13, 2006

Regne de la imbecil·litat

Els dies com ahir comencen de matinada. Tot és foscúria: la mar i el cel són indivisibles per mor del seu color negre. Aquesta foscúria els hi subministra la condició siamesa. Però aleshores comença, primer, una tempesta de llamps i després arriba la pluja.

No he estat mai un bon caçador de llamps. Ni de bolets. Ni caçador de res. Però intentar pescar un llamp amb la càmera de retratar, fa segregar una adrenalina semblant a la que provoca el fer picar un peix a l’ham. Segurament crea una addicció a algun tipus d’imbecil·litat només humana.

Pescar en canya he trobat que és una afecció summament imbècil. A vegades hem anat a sopar a la platja, amb copes de vidre i nevereta portàtil amb cava, estovalles i espelmes. Plats suficients per fer el primer i un segon. Anar a sopar a la vora del mar és un luxe, sempre i quan respectis el ritual. Un cop has preparat la intendència, aleshores enfiles el camí cap a la fina sorra. En el nostre cas vol dir agafar els trastets i creuar subterràniament la nacional II, aquesta carretera que desgracia tan magníficament la costa del Maresme.

Un cop allí, ja pot fer o haver fet calor, que a la vora de la mar tots els mals es guareixen. Encara que només parlem d’humor. La brisa, la remor de les ones i una copeta de cava et fan sentir en un paratge incalculat, perquè allí no hi arriba cap malura. Només la imbecil·litat dels pescadors de canya. Gentussa, la que s’arreplega de nit a la platja, amb una bossa del Sorli Discau rebotida de llaunes de cervesa i amb la ràdio encesa. Són aquesta mateixa mena de gent que tranquil·lament pots trobar asseguda en un banc que guaita directament la superfície circular d’una rotonda de tràfic. És aquesta gent que queda absorta per no res i que quan la canya tiba, els provoca deliri i passió. És només això el que els aboca a esguerrar una nit plàcida a la vora del mar, a la llum de la lluna i del polsim dels estels.

Doncs quan, com ahir, van començar espetegar els llamps vaig pensar en que jo també podia quedar imbuït de la imbecil·litat de pescador de canya. Però m’hi vaig llençar, sense importar-me el més mínim que pugui pensar aquella part de la humanitat que aparentment sembla cabal. Vaig gastar al voltant de tres-centes imatges, que deixant-ne cinc o sis a banda, tota la resta certificava la foscor que fa indivisible el cel de la mar.

Després va venir la pluja, va venir un cel emboirat que va obligar a passar el dia a casa. Va venir un dinar frugal mentre contemplàvem les ones ben rabioses d’escuma i, cap al tard, una gran teranyina esqueixada feta de núvol es va anar transformant pletòricament d’un roig encès, mentre el dia s’acabava de fondre. Les hores van anar girant l’escala cromàtica de daurats, platejats, de feixos de llums esmerilades i filtres de colors difícils de trobar regularment. Però cap, cap imatge, pot ser tan summament electritzant com la llum que resulta de l’espetegada d’un llamp. El paisatge retalla les siluetes, amb colors ombrívols. El paisatge absorbeix una atmosfera lúgubre i irreal que provoca un desig de voler-ne més i més. Penses que la propera vegada, en comptes de cinc o sis n’assoliràs una vintena d’imatges. Però quedes sotmès al ritme que marca el temps inclement. I quedes, també, encarat per creuar la porta gran d’una nova, recollida i obscura forma d’imbecil·litat humana.

4 comentaris:

annatarambana ha dit...

I, aquestes imatges no les podem veure? Encara que siguin 4 o 5? No tens flickr?
M'agrada la bellesa dels llamps. ESpanten. Les tempestes elèctriques són una mostra de com de salvatge és la naturalesa. Enganxen, jo me les quedaria mirant hores i hores, això si, aixoplugada dins casa! :)

Dessmond ha dit...

Annatarambana,
No tinc flickr i no tinc massa temps per descobrir com fer-lo rutllar.
Ara, potser veus les imatges i et deceben!

Joana ha dit...

Sigui imbecil.litat, embaucament, encanteri o cara de badoc, contemplar aquests flaixos que ens ofereix la mare natura no deixa de ser un regal dels "déus". Tanmateix sovint ens embauca un munt de coses insignificants però que ens aporten un gran plaer. Disfrutar del moment amb una copa de cava és , segur, un gran moment! I tu tens el mar molt a prop.

Dessmond ha dit...

Joana,
Si, el que em sobta justament això. Que les coses petites són les millors. Sembla d'imbècils, la cosa.