Itching like grass

Sopem a ca na Brocheta

La Brocheta Valiente, que és la noia que ens ajuda a fer les feines de casa, havia decidit que seríem la seva família. Aquest desig tan sentit tenia dues conseqüències immediates. La primera, immersió lingüística. Immersió suportable, que no li arriba als genolls i que ja vaig començar a explicar en el post de dilluns. No insistiré, doncs, i només diré que els deures que hi ha posats en marxa sobre les lectures de l’Avui, són la entrevista a en Duran i Lleida i l’article d’en Villatoro sobre la immigració. Del diumenge passat. A veure per on petarà la cosa.

L’altra conseqüència era que ens havia de convidar a casa seva. Jo conec on viu la meva família. Si n’adopto de nova, he de saber on para, també. Així mateix fou que li ho vaig deixar anar. Ni la meva dona ni la Brocheta s’ho esperaven. La Brocheta va quedar encantada amb la proposta i vam posar dia i hora per un sopar. La meva dona, encara més encantada. Ella i la Brocheta sempre conspiren en contra meva. Ara, aquesta vegada vaig poder amb totes dues de cop.

He de dir que també hi va contar la –sana- curiositat, per decidir-me a fer aquesta proposta. Jo m’afarto de veure pel carrer milers de persones que han arribat de fora. No us pregunteu mai com els hi pot anar a tota aquesta gent?. Aquesta mena d’informació –si puc- la vull aconseguir de primera ma, sense intermediaris.

La Brocheta viu a l’Hospitalet, en un pis que esta força bé. Tot és al seu lloc, endreçat, net i polit. És un lloc auster, però ben confortable. No els falta de res. M’atreviria a dir que és una mena d’austeritat que sempre he vist en algun cantó o altre de la meva família. Molts amics meus també traginen aquesta austeritat. Fins i tot els que materialment podrien no fer-ho. Aprofiten els mobles anys i anys i anys. Els envernissen, els tornen a envernissar i els apedacen, si han sofert algun accident. Fins i tot hi ha qui no li ha fet un lleig a un sofà –ep, de pell!- que va trobar al costat d’un contenidor de brossa. Suposo que els hereus d’aquells que van passar la guerra explicaríem històries semblants.

Me’n vaig alegrar molt per la mateixa Brocheta. A vegades tenir certa mena de prejudicis en vers aquesta gent, t’aboquen a la compassió injustificada.

Van comparèixer enclenxinats tot de familiars seus: germans i senyores, la seva mare, el seu marit. Fetes les presentacions, vam seure a taula i vam xerrar molt distesament. Vaig fer molta conya de com fa la feina aquesta Brocheta del dimoni. Ens vam interessar per cadascun dels allí presents. Em van agradar tots molt. Són gent sumament educada i molt continguda. Em vaig emprenyar perquè la Brocheta és la única que tampoc xerra bé el quèchua: “Brocheta, te vamos a poner más deberes de lengua”. La menuda semblava contenta de sentir aquestes bestieses. Fins que en un moment donat, la Brocheta es va posar més transcendent i va dir:

-Vds. lo sabran esto: con el nuevo Estatut, nos van a botar de regreso a nuestro país, verdad?
-De donde has sacado esta mentira?. De algun espanyol, seguro.

On treballa el seu marit hi ha una bona colla d’immigrants. No solament de Bolívia. Ella diu que surt d’allí, del seu “patron”. Aquesta mena de rumor només pot sortir de la mala fe. De voler instrumentalitzar aquesta gent que ha vingut a guanyar-se les garrofes amb nosaltres.

El procés de discussió estatutària ha estat lamentable, sí. Però els mitjans de comunicació d’àmbit estatal han estat involucionistes com un Tejero qualsevol.

Ara, asseguts a la taula i mirant-nos ben de front, no hi ha espanyol que per més que s’hi entesti, pugui trencar la convivència. M’atreviria a dir que a Catalunya això ho sabem fer com en cap altre lloc en el món. Molesti a qui molesti.