Itching like grass

Il·lusos enterradors

És cert que al General Primo de Rivera s’hi van fer moltes animalades. Moltes. Mestres i alumnes.

El mestre de primer si et distreies xerrant a classe et llençava l’esborrador al cap. Vaig veure obrir més d’una cella, amb el consegüent bassal de sang. El de segon t’atonyinava quan, per exemple, ens va descobrir què era una pizza i pronunciava “picha”, per fe-se l’entès:
-Coges una picha i te la llevas a casa.
-Y que se hace, con dos pichas?.
-Coges una. U-NA!. Son muy grandes; te la comes.
-Ecsss. (Befa, més befa. Cabreig del professor i ball de bastonets)

A tercer hi havia el Buho. Pegava amb un llistonet de fusta. La mà et quedava que treia fum. La seva cara també; tenia la pell molt blanca i quan anava a fotre-la amb el bastó, hi posava tanta passió que se li encenia d’un roig roent. I així anar fent. Tots tenien una o altra tècnica. És a dir: cada maestrillo con su librillo.

Però com comentava ahir en Buri, d’aquells anys es va forjar una gran amistat. D’aquelles que potser s’haurien de fer al batxillerat o al COU. O potser a la universitat. Nosaltres, extranyament, la vam forjar a l’ensenyament bàsic. Així és que vam començar a moure fils, després de vint-i-cinc anys de no veure’ns –com a mínim la majoria de nosaltres-. Vam organitzar una feinada que ens va dur nou mesos llargs, per tal de lograr repescar tothom. Vam consultar arxius, vam recòrrer a la polícia i a detectius i vam lograr un resultat espectacular. Pràcticament tothom va quedar localitzat. Em penso que ens queden dues persones, com a molt. I vam fer un sopar memorable, que va acabar a altíssimes hores de la matinada. Tot plegat ha provocat la sana intenció de fundar una associació que ens serveixi de nexe.

Després d’aquesta trobada tens una perspectiva francament afalagadora: allí on deia “Prohibido el paso”, avui hi diu “Benvinguts”. Allí on lluia “C.N.M. General Primo de Rivera”, avui ho fa “Baldiri i Reixach”, pedagog català. Però el que és més revelador: sempre ens vam relacionar en castellà. La nostra formació fou impecablement espanyola. Vint-i-cinc anys després tothom, tothom, parla català. Va ser el català la llengua vehicular de la trobada. I us asseguro que una gran majoria no era autòctona. Pocs fèiem servir el català a casa. Amb absolutament tothom jo vaig xerrar en la nostra llengua. No sabeu el goig i la emoció interior que això em va proporcionar. Va haver en algun cas –un o dos- que em van contestar en espanyol, però em van demanar que jo continués parlant en català. Aquesta actitud tan positiva davant la llengua, d’algu que ha estat adoctrinat per fer el contrari, significa una alenada incommensurable d’esperança. Tant hi fa el que digui el lletraferit de torn. Una situació de partida pitjor que la viscuda per nosaltres, no crec que existeixi. La generació següent és la que donarà radicalment el tomb a la truita. Sens dubte.

Darrer apunt. No sé pas quan de temps fa que vaig llegir la teoria freudiana que la personalitat d’un nen es forma entre els quatre i els set anys. Retrobar els meus amics al cap de vint-i-cinc anys ho comfirma. La vida ens ha rebregat o proporcionat alegries. A tots, en la mesura que sigui. Però realment vaig reconèixer l’humor i el caràcter d’aquells que un dia –com jo- érem una colla de marrecs. Tothom era tal qual l’havia conegut. Era la cosa més semblant a estar escoltant un disc-de vinil- i en un moment donat de la cançó aixeques l’agulla. La deixes enlairada vint-i-cinc anys, fins que no decideixes tornar-la a baixar. Aleshores, la música continua exactament al punt on l’ha havies deixat. És una sensació colpidora com poques. Ni el Boig va lograr mai sacsejar el dedins com ho ha fet aquest sopar de retrobada.