Itching like grass

Cares de pòquer

Ahir vaig anar a veure món, cap a la Noguera. Hi ha uns paisatges de secà preciosos, on de tant en tant hi apareix una masia. Sempre n’hi ha alguna que és més despampanat que una altra i que està abandonada. Hi treus el nas amb els teus amics. Hi veus una paret –paret mestre, coi- que guerxa més del que la gravetat acostuma a permetre. Mires amunt i hi ha allò que un dia fou escletxa i ara és un tall vertical que travessa la paret al darrer pis de dalt de tot. Tot aquell frontó suporta quatre pisos a les tentines. La paret, però, té elements interessants com ara una llinda amb la data 1765. T’ho mires i remires, hi apareixen més coses, que fan pressuposar que temps passats foren millors.

Les dones queden a l’era i el meu amic i jo entrem i cap a munt. Volem descobrir les entranyes d’aquesta majestuosa edificació. Les parets exteriors són de pedra gruixuda i s’hi veuen diferent èpoques. La forma amb la qual s’han fet les parets a dins –de tapial- ens ho diu clarament. Els terres són de morter de calç i n’hi ha més d’un que cal millor passar-hi de puntetes. O no passar-hi. Arribem a dalt de tot. Ara ja tenim aquell tall que travessa verticalment la paret davant dels nassos. Em provoca un nus a l’estómac. A traves del tall s’hi veu el paisatge dels camps. Hem pujat una cota ben alta i la visual que tenim és privilegiada. Faig quatre fotos, i en reservo una per aquesta enervant escletxa. Un cop feta ens enretirem. Som en unes golfes destartalades, mig a les fosques i amb la companyia d’unes ratapinyades, que fan els vols amb bastanta mandra.

Allà dalt hi ha paisatge i molta quietud. Sentim un cruixir sec. Un segon cruixir, que creix. En uns segons aquesta part de la casa s’ensorra. El meu amic i jo ens hem enretirat suficient. En pocs segons hem vist com la teulada, les parets, els envans, les bigues, els contraforts d’un mirador, finestres, el mateix mirador, tot se n’anava cap avall i una bafarada espessa de pols s’ens ha menjat. Quatre pisos han baixat de pet.

Li dic al meu amic: arribem a néixer un minut i mig més tard i ara tu i jo tindríem aquella llinda de “puta mare” per barret.

Les dones i la seva filleta –que té un any i mig-, fa una estoneta voltaven per allí. Les dones saben que nosaltres hem tingut la mala idea d’anar a veure aquell coi d’escletxa. A tots quatre ens envaeix el pànic. Nosaltres comencem a cridar i no sentim cap resposta.. Jo volia esperar uns moments. A les fosques i dins d’aquell núvol irrespirable de pols, em semblava una bogeria moure’m. Podríem prendre mal, perquè l’abast del despreniment no el teníem clar. Elles temen el pitjor, quan reaccionen. Han presenciant com baixava una bona part de la casa i la consegüent gran polseguera. Criden i tampoc no obtenen resposta. Hi va haver una vall de llàgrimes. La petita cridava desconsolada, perquè va notar que n’estava passant una de ben grossa.

Vam sortir per una altra banda, com dos esperits que vénen del més enllà. Vam sortir blancs de la foscor. Érem talment dos esperits que no necessitàvem llençol per fer por.

Ahir sembla que no era el nostre dia. No ho era per cap dels quatre –o dels cinc-. Que n’arriba ser de lleu la línia que separa el negre del blanc, la joia del desconsol, la vida de la mort. Fa basarda que t’ho mostrin davant els nassos.