Itching like grass

Sexe a Cuba (I)

Ja en fa uns quants dies d’això. En Fidel i el seu règim gaudien d’una salut de poltre gràcies a la ma protectora de l’URSS. Aleshores Cuba mantenia una gran veneració per aquí, a finals dels 80.

Vaig quedar a xerrar en un bar de Gràcia amb un paio, d’esquerres a matar, comunista de carnet i psicòleg acabat d’estrenar. Amb les seves grenyes, les olleres de John Lennon i una densa barba de rigor. Tot el necessari per amanir correctament el posat d’aquesta perla preocupada pel comportament humà. Amb aquest m’uneix una amistat comuna: un personatge que el considero un gran amic meu tot i ser sandinista. Però a aquest darrer li tinc un gran respecte i admiració, perquè en comptes de fotre discursos ideològics, l’home va deixar els seus estudis universitaris, es va arromangar i se’n va anar a la muntanya agafant fort la metralleta. Poques palles mentals i guaitar que la cartutxera tingués sempre ben a prop la capsa dels recanvis.

Més que el castrisme, el socialisme, el comunisme o alguna altra santa collonada d’aquestes amb segell revolucionari, m’ha interessat de veres el sandinisme. Comences idealitzant-lo, et bombardeja la premsa afí d’aquí –i la d’allà, esclar- i si vols saber del cert la veritat, fas maletes i cap a Nicaragua. La veritat, com no pot ser d’altra forma, té un preu i és, a més, personal i intransferible. El que puguin veure els teus ulls, que no t’ho expliquin els dels altres. Si vols saber que s’hi menja a l’Hispania, per més que t’ho expliqui en Sostres, ves-hi, cony. No serà mai el mateix.

Tenint, doncs, en comú el sandinisme, aquell jove comunista s’havia brindat a fer de “correu”. Ell tornava d’un curs llarg a Cuba, on també hi participava el meu amic nica. És allí que el va conèixer i em portava un paquet d’ell. Vam parlar extensament de Cuba, tema que va quedar endreçat al meu congelador polític per més endavant.

El psicòleg va descobrir moltes meravelles per terres cubanes i algun fenomen que l’havia insuflat un renovat vigor teòric. Ple d’erudició va endinsar-se en els viaranys de la religió i comportament sexual. Te n’adones de seguida que aquella font de coneixement té color –torrefacte-, i que la nota de tast de llurs mugrons podia ser envellutat i barreja de roure americà amb eucaliptus. Textura de gominola ferma.

“La religió castiga el sexe, el cataloga de pecaminós. En Castro ha fet desaparèixer la religió de l’illa. Conseqüència directa d’això: la gent no experimenta cap mena de trauma alhora de cardar. I cardar ho fan els cubans –i les cubanes, que diria l’Ibarretxe i els eco-eco-políticament correctes-. En situacions que mai t’esperaries. De la manera més natural. De la mateixa forma que no penses en Déu quan et pica una orella, que fas si et pica la titola o la poma?: doncs simplement, grates. I grata és, també, la companyia”.

Teoria brillant, que un cop exposada allí mateix, va esmicolar-se. El sandinisme mai va prohibir cap religió així que va fer-se amb les regnes del país. Va haver alguna tibantor amb l’església catòlica, això si.

-I diries tu que a Nicaragua la gent passa gana... sexual?
-De cap de les maneres! Com diu el nostre amic nica, allò és terra de volcans!.