dimarts, d’agost 01, 2006

Nins d’altri

Com he dit, tinc uns quants amics que ja són pares. En conec d’altres que no en són tan d’amics i que també n’exerceixen. D’uns i altres em sorprèn enormement dues coses. La forma desconsolada -ridícula- amb la que et diuen que ser pare és una feina titànica i que mai he vist a cap d’aquests abnegats pares ventar un calvot a cap dels seus fills.

De molt abans que els Mossos truquessin a la seva porta, la meva amiga E opta per “dialogar” amb els seus petits i els parla “d’establir pactes”. S’agenolla per que els seus ulls puguin quedar a l’alçada dels del nen i s'enceta una estèril dissertació. Aquesta tècnica és rotundament anterior a l’aparició de qualsevol supernanny televisiva. Jo, en canvi, penso que seria molt més eficient i pedagògic en determinades situacions ventar-li a la criatura una bona castanya, a les galtes del cul, però una bona ventada. L’educació fonamentada en el pacte molts cops va just fins i tot pels adults.

Els pares –que jo conec- solen tenir una concepció entre irreal, vergonyant i aburrida dels seus fills. No hi ha conversa més irrellevant i prescindible que la que et pot engegar un pare sobre el seu cadell. Fins a tal punt arriba la cosa, que sempre que hi ha reunió d’amics amb llopatada acabo fugint dels amics i em quedo sol amb la canalla. Sempre.

Posant-te a la seva alçada, veient els seus ulls i que ells et vegin els teus, descobreixes el gran valor d’una clatellada, del que n'arriben a estar necessitats aquests nins d’una bona hòstia. Però com que tal feina no em pertoca, em limito a divertir-me amb ells, a fer més grossa aquesta necessitat de rebre una bona plantofada i a reconèixer que en el furor de la juguesca potser alguna hauria de ser per a mi.

5 comentaris:

Franciscu ha dit...

El fotut és que això de ser pares s'ha d'aprendre necessàriament a la pràctica.
És com aquell que ha de saltar a l'arena i aprendre a torejar davant el toro. Ja en pot haver vist tantes que vulguis des de la barrera, que quan bufa...
Teories sobre els fills n'hi ha un fotimer i només serveixen a les editorials.
Soc dels que penso que una plantufadeta en el moment precís no hi està de més.

elur ha dit...

A mi me'n devia baixar més d'una i més de dues... i no em van anar gens malament, ans el contrari.

Hem arribat a un extrem tan ridícul que si la professora li fot una bona escridassada i castiga al marrec, els pares van a l'escola demanant explicacions i esbroncant al mestre o a la mestra pel càstig imposat al seu "angelet"... què s'han pensat voler educar-lo??

També em fan gràcia els que busquen a la criatura i quan aquesta els arriba tot són plors per la feinada que porta sota el braç, potser sí es pensen que criar el fills és com aquell qui cuida una flor... una mica d'aigua (llet) de tan en tan i "nàfent"...

Salut!

MaRiNa ha dit...

es ben trist q programes com el d la supernany siguin necessaris (be, trist, tmpoc, jo em ric q no vegis.. q cabrons son els petits quan volen). una cleca a temps i no faria falta tanta parafarnalia.
tot s'ha d dir, el meu pare encara s'avergonyeix d'haver-me fotut una quan tenia uns 3 anys. De vegades em pregunta si ho recordo. i com q no ho recordo, deu ser q va ser una bufetada a temps.

Dessmond ha dit...

Franciscu, Elur, Marina,

Una cosa és apallisar i una de ben diferent és fottre puntualment un bon mastegot. Això darrer no solament no és traumàtic sino que en determinats moments no fer-ho deixa seqüeles. Irrversibles.

elquemaietvaigdir ha dit...

completament d'acord.
Avui els nens pugen assilvestrats.
i la culpa és dels pares que no estan fent la feina en un entorn que a sobre, deseduca.
així nem