dimarts, de juliol 11, 2006

Triomfalisme

Mai m’ha agradat el triomfalisme. I l’excés de triomfalisme, encara menys. Aquesta actitud és de les coses que més censuraria als socialistes. De tan triomfalisme que gasten, acaben fen poc creïble la causa per la qual lluitan.

En Maragall és un crack en aquesta matèria. Recordo una nit electoral on ell brincava autoproclamant guanyadors els seus, mentre que la resta del món sabia que era Pujol qui repetia la presidència. Allò va ser el clímax d’aquest triomfalisme postís que dic. Abans ja eren conegudes les compareixences en aquest tipus de nit de’n Raimon Obiols, triomfant, triomfant, quan tots sabíem que ni per equivocació seria president. Però aquest triomfalisme, aquest vendre la pell abans de matar l’ós, es fa extensible en molts altres aspectes i moments.

Avui he decidit remirar el blog de’n Maragall .Té un escrit del 16 de maig, on vol agafar un to de complicitat amb el possible lector i confessa que escriu tot havent sortit d’una reunió de Govern. Parla amb un triomfalisme execssiu–que ressona novament a cartró pedra-, sobre que significarà pels catalans aquest nou Estatut, quan assegura “Ara només tinc una idea al cap: el poble de Catalunya està a punt d’aprovar la millor llei fonamental que ha tingut mai.”.

No sé quina Catalunya té en aquest cap quan diu que mai hem tingut una llei com aquesta, però el segur és que Catalunya ha gaudit de situacions polítiques molt millors que la que ens pinta de forma tan absoluta. I a pilota passada, aquest triomfalisme encara fa més mal d’orelles, perquè va fer trempar molt poc a la ciutadania. Per això dic que el trobo tan de cartró pedra. Simplement perquè és poc creïble.

9 comentaris:

Mikel ha dit...

Tot depen de la beguda que es sevris en aquella reunio d´on en Pasquis va sortir tan euforic....

Dessmond ha dit...

jajajajaja!

l'avi ha dit...

És allò tan clàssic, que en una nit electoral tots els partits surten guanyadors... Cony quan fariseus i embacaudors té la política

karbeis ha dit...

Amic Dessmond, per triomfalistes de pa sucat amb oli en Joan Reventós. En pau descansi, si, però el fet de no ser entre nosaltres no el "salva" d'ostentar la medalla de platí al patetisme.

Diu la llegenda que a l'any 1980, assumit que ell seria el president de la Generalitat, la seva dona va anar a la fleca on comprava cada dia el pa a despedir-se. I és que "a priori", s'havia establert que el Palau esdevindria la residència oficial del president (com ho havia sigut anteriorment d'il.lustres feixistes com en Juan Antonio Samaranch, per exemple, que tenia l'afició de passejar-hi amb botes de canya alta i tot).

El cas és que la senyora Reventós, que de ben segur havia començat a posar les coses en caixes, tenia tant assumit que es mudarien a Palau, que fins i tot va tenir aquest gest tant "humà" de despedir-se dels veïns.

Afortunadament, la història s'encarrega de situar els socialistes al lloc que els pertoca. Sempre.

Dessmond ha dit...

Benvolgut Karbeis,
Conenc l'anècdota de la fleca, amb l'afegit que era la mateixa on anava la Sra. Ferrussola, que va seguir anant-hi malgrat que les coses van anar com van anar. No sé que en farem d'aquesta gent tant "d'esquerres"!

perdedor ha dit...

S'ha de fugir del triomfalisme, perquè és propi dels triomfadors, i jo no m'hi entenc amb aquests, que sempre amaguen coses ("s'ha de fugir..." queda molt categòric, només és la meva opinió).

Jo me'n refio molt més dels perdedors. No sé, em resulten més propers.

Dessmond ha dit...

Perdedor,
Vols dir que el triomfalisme no és més propi dels perdedors?
Un bon triomfador no necessita mai publicitar el triomf ni tirar de triomfalisme!

perdedor ha dit...

Un bon triomfador sempre, però sempre-sempre, es presentarà com un perdedor...

Dessmond ha dit...

Perdedor,
Ho meditaré, t'ho prometo. Fa dies que tinc el cap espés i em costa fer anar el raciocini.