dilluns, de setembre 05, 2011

Després de trenta anys

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Setmana marcada per dos fets: la reforma de la constitució i l'auto del TSJC que insta a la Generalitat a incloure el castellà com a llengua vehicular a les aules.

Sobre la reformeta, hi ha dues coses que em semblen remarcables. La primera és que després de trenta anys d’anar marejant la perdiu espanyola, de bramar que era entre sagrada i reconsagrada, a l’hora de la veritat ha resultat que només cal fer espetegar els dits i la Constitució dels espanyols entra en procés de reforma. Això sí, en absència de referèndum no fos cas que un excés de democràcia pogués capgirar el resultat desitjat. Però no tothom té la capacitat d’engegar el procés. Han estat la Sra. Merkel i el Banc Central Europeu els que han donat l’ordre, cosa que em fa pensar en quina mena de filfa s’ha convertit la “sobirania” espanyola. Calia un gest contundent de cara aconseguir la confiança dels mercats. És a dir, d’aquells que tenen a bé subvencionar aital sobirania. El que abans era feina dels tancs ara és patrimoni de l’economia. Les guerres ja no s’estilen. Ara és l’economia la que fa saltar les fronteres dels Estats i permet la lliure circulació d’homes –i de capitals!-.

És per això que hem de començar a tenir més present la qüestió econòmica a l’hora de plantejar la separació, on sigui. Els drets trepitjats, l’incompliment de la llei, el dèficit democràtic que es respira a Espanya, tot això i més, és una causa que en el millor dels casos acaba impecablement arxivada. En canvi, el plantejament d’una Espanya esmicolada en ares de garantir una autosuficiència econòmica és tota una altra cosa. L’Estat espanyol li costa una fortuna a Europa!. Ben explicat a la Merkel, el tema pot acabar amb un nou espetec de dits. Deixem-nos, doncs, de fer el ploramiques i aprofitem la feblesa moral, material i política d’Espanya. Ara el vent bufa en favor nostre.

La segona cosa destacable en vistes de com s’ha ventilat aquest afer és el paper fet per en Duran. Tot i seguint pensant que és el millor polític que ara mateix campa per Las Cortes Generales, li cal una revisió a fons del seu paper a Madrid.

Després de certificar com ha anat tot plegat, resulta una mica grotesc això de descobrir que els espanyols han deixat de banda Catalunya i que s’ha trencat l’esperit constitucional del 78. Hi ha algú, hores d’ara, que sospiti això o una majoria aclaparadora n’estava ja més que convençuda?

Fa dies que les tàctiques i tactiquetes s’han vist desbordades. Ha passat massa temps com per creure que la negociació, el pacte, la lleialtat institicional i financera, són valors respectats a parts iguales, quan parlem d’Espanya i Catalunya. Els fets s’entesten a dir tot el contrari. Espanya pateix tal dèficit democràtic que ha ensorrat qualsevol bri de credibilitat. Si ho saben a Alemanya, aquí ja n’hauríem d’estar de tornada. El Sr. Duran i tot aquests tripijocs propis d’una intensa però inútil vida cortesana comencen a resultar fruit del passat més que objecte de futur.

Hem apurat tota la combinatòria política possible. Han passat trenta anys, amb la consegüent experiència, i ens hem quedat amb bastant més que un pam de nassos. El peix al cove és un recurs que ha quedat totalment desballestat per la força dels fets. Després de la lliçó magistral que l’Estat va aplicar-nos en motiu de l’Estatut, calia haver tret conclusions sobre el què pot donar de sí la condició d’espanyola per a Catalunya. És hora de començar a repensar el discurs i la tàctica. Trenta anys no passen de franc ni per tot un senyor Duran.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

6 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Com m'agrada quan dones cops de puny a la taula! ;-)

Dessmond ha dit...

Benvolgut Veí,
Ho celebro! Una abraçada!

GukGeuk ha dit...

Les mateixes coses que has escrit les porto dies pensant. La meva capacitat d'anàlisi ha baixat molt, però molt humildement diria que això del castellà vehicular no pinta gens de bé. Què veieu a Mas prou valent com per a dir un "prou" a l'estil del Cuní?

Dessmond ha dit...

Kaixo GukGeuk!
Quina sorpresa!
A mi, més que en Mas, em fa por el conjunt de les forces suposadament "catalanistes". I encara més les autoanomenades "independentistes". En aquest afer es necessita la complicitat de tothom. En Mas, -o CiU- té la força que té, que és bastant pobre. No farà brindis al sol. Els socialistes es lleven pel matí escandalitzats amb el tema, però cap al tard fa el paper de sempre, veient el món en funció de la dreta o de l'esquerra. Esquerra ha perdut bastant el nord i amb prou feines quan parla de país sap de què coi parla. Els de SI ningú no sap per quina gal·làxia viuen.
El punt positiu que diferencia en Mas de la resta és que ell no és un polític, en el sentit vocacional de terme. Arriba a la política per casualitat i ara mateix és en el lloc més alt. És a dir, que té poc a perdre perquè ho ha guanyat tot. Si troba la complicitat necessària, aquest serà un dels cops de puny que té programats. Podem esperar, encara, alguna cosa bona.

Anònim ha dit...

Potser cal explicar-ho també a la City i els oferim eixir de l'euro. Molt probablement tindríem el suport adient per a obtenir la independència.

Dessmond ha dit...

Anònim,
Bona aquesta! És una visió que no la comptava, però que no hem pas de descartar!