Rere el desglaç

Després d’enllustrar una conselleria a base de tot el Feng Shui amb el qual un polític pot fer ostentació, ve l’hora d’actuar. Un cop pagades –entre tots- les condicions per irradiar bones vibracions arriba el moment de fer política. I és aquí quan queda al ras tot el farciment que intenta aixoplugar la retòrica “eco”. Són els professionals del “bio”, de l’ecologisme, de les performances en hores de servei i de tanta i tanta retòrica buida de contingut el que resta al descobert quan toca fer front a l’adversitat, encara que sigui de tipus natural. I acaba aflorant la vertadera dimensió d’aquests profetes sostenibles, així que no han gestionat cap més pancarta des de l’oposició. Tot aquest concepte “verd” esdevé un recurs efectiu del pur màrketing, destinant a conrear un nínxol de mercat molt concret. Només tirant d’aquesta veta assoleixen una subsistència política, altrament impossible.

Quan arriba l’hora d’enretirar les cortines de fum, per comprovar què hi ha rere el posat inversemblant de “Laura Ingalls” en aquesta colla que va quedar infantilment atrapada a “La casa de la pradera”, aleshores ve la sorpresa. Perquè tota aquest compendi de fabulació (in)sostenible sembla que hauria de quedar enrere, un cop toca fer política. Però no, hi ha la poca vergonya de sempre, suficient com per seguir la comèdia un cop ha començat la festa. Per exemple, que el director general de protecció civil quedi entrampat en un tren, és una broma de molt mal gust. Per més que siguis devot de no sé pas quina sostenibilitat en concret.

Ahir sentir en Boada era entre patètic i indignant. Els sopars de duro que oferia a la població escandalitzaven fins i tot a la periodista que dirigia el programa especial a TV3. S’ha de dir, també, que ella, com a bona professional, no va perdre en cap moment el posat seriós mentre oferia les declaracions en directe del pobre Boada i acte seguit les destrossava. Amb les dosis més altes de talante, és clar. Era exactament patètic escoltar les xifres de màquines llevaneus que hom havia de suposar eren treballant per la geografia catalana. Segons les fonts oficials la cosa va començar amb vuitanta. A mesura que va passar el temps i es va incrementar la mala llet ciutadana, el número gairebé és va doblar màgicament: cent cinquanta, amb un impagable apunt d’aquest il·lustre membre al servei de Catalunya, al dir que treballaven “a tot trap”. Van ser també còmiques les disquisicions sobre l’estoc de quilos de sal que el govern tenia a la seva disposició. Tot era un devessall de tirar pilotes fora.

Avui el repertori ha continuat. Incansable i patètic, vull dir. En Boada, poc content amb els paperets d’ahir, avui ha enlairat el recital fins extrems –ara sí- insostenibles a la credibilitat: els equips han rescatat el 99% de la gent que els ha sol·licitat.
Sí, a en Boada li toca molt fer el paperina. I no estalvia en numerets. On eren, però, en Saura o en Montilla? Queden misteriosament atrapats per les circumstàncies, fins que no arriba el desglaç. És aleshores que podem veure les seves peülles de mamut i de com n’arriba a ser d’anacrònica –per no dir esotèrica- la seva relació amb la gent.