El que Déu no pot fer

Ahir va tocar dinar amb el president que va portar a Lituània altre cop a la independència. Important pels lituans això de remarcar “altre cop”. Adverteixo, però, que a mi no m’interessa massa explicar el nostre cas a segons qui. Un cop ho has fet te n’adones que és impossible assolir la comprensió de ningú. És un tema que no s’aguanta per enlloc. Només pots rebre el tractament d’imbècil, si ho penses fredament. Qui és el maco que declarant-se independentista fa entenedor a un observador estranger això que el nacionalisme espanyol presideixi el govern català. Gràcies, precisament, als independentistes. No saps on coi fotre’t. Un cas de vergonya col·lectiva, únic segurament al món més o menys civilitzat.

L’interès de debò, doncs, va venir pel fet de compartir la taula, també, amb n’Agustí Bassols. No havia tingut el plaer de xerrar amb ell, abans. Als vuitanta-cinc anys s’embarca a promoure la independència, a raig. Com a home prestigiós en el camp del dret i com a persona d’una certa edat, em genera un respecte fora mida. Solvència demostrada i experiència vital són dues coses que jo venero. És un home que encomana pau i tranquil·litat amb la mirada. En canvi, sembla que ha de tenir el seu geni: “jo sempre he estat independentista! Des dels set anys! Vaig acceptar ser conseller perquè em pensava que en Pujol també n'era d'independentista”. Això darrer ho diu amb una mica d’amargura. Jo li apunto:
-Sr. Bassols, en Pujol és independentista
-Nooo.
-Sí, sí que n'és. El que passa és que encara no ho ha descobert. (Somriu. Agrament, però somriu).
-Si en Pujol se’n declarés, de cop tindríem vint mil independentistes més.
-Mig país ho seria de pet!
-Em trobo molta gent, que després que em sembla els he convençut, em diuen: ho vaig a parlar amb en Pujol. (Fa un silenci i posa cara de voler dir: i aquest m’acaba esguerrant el negoci.) En Pujol és un home molt important per aquest país, però ell vol una Catalunya forta, plena, dins d’una Espanya també forta i plena. Quan ho vaig descobrir em vaig enfadar molt. Gairebé marxo del govern. És un home molt pragmàtic. Molt.
-Aviat es trobarà en terra de ningú. En algun llim difícil d’ubicar. Allí on abans hi podia haver matisos, avui és impossible. Tot el cuento de ser catalanista, però autonomista o nacionalista, però moderat, etc, etc, tot això se n’ha anat a fer punyetes. O ets independentista o no n’ets. Espanya s’ha radicalitzat tant que no permet cap terme mig. Només pots ser a una punta o a l’altra.
-Li diré una cosa: miri que jo sóc molt catòlic, eh?. Però això és una cosa que ni Déu (i assenyala cap amunt amb el dit índex) és capaç d’arreglar-ho. Déu pot trencar Espanya. Però no pas la mentalitat dels espanyols. (Se’m queda mirant fix. Fa un petit silenci i resta immòbil, com si s’hagués convertit en la seva pròpia estàtua de cera). I remata: És l’únic que Déu no pot fer.

Després d’un parell d’horetes, no cal dir que la conversa se’m va fer curta. Vam acomiadar el president lituà i nosaltres varem continuar la tertúlia. Primer amb l’arribada dels cafès i, després, sense ells. Ara ja estic mirant de veure a qui he d’enredar per tal de poder tornar a xerrar amb l'honorable Sr. Bassols. De moment, ja m’he adherit a Sobirania i Justícia, entitat independentista i transversal promoguda per ell mateix.