Qüestió de sort

Ahir era notícia que tot el bo i millor quant a expresidents de Catalunya feia saber la seva voluntat de manifestar-se en favor de l’Estatut, davant la previsible retallada que hom pressuposa ja no trigarà gaire més en produir-se. N’hi ha que s'hi avindrien a fer-ho resignadament, convençuts que aquests gestos serveixen de ben poc.

El més curiós del cas ve del cantó dels presidents en exercici del càrrec. D’una banda perquè quan agafen vacances ningú no en sap res de res. (No és que em disgusti perdre de vista segons quina mena de fenomen, que consti). D'altra, perquè és una incògnita saber si s’apuntarien a anar del bracet amb els altres, si finalment hi ha una manifestació per aquesta noble finalitat.

Em sobta que la Catalunya més dinàmica i més defensora de la seva realitat broti en bàndol “ex”. Trobo molt revelador que no sigui el mateix president de la Generalitat, -vull dir l’actual-, qui hores d’ara no escalfi motors ni tinguem cap indici que el porti a liderar cap acció contundent, que vagi en la línia de fer respectar la legalitat vigent i la sobirania popular expressada pels catalans.

Sort que ell era un dels que va anar content a votar “Sí” a l’Estatut. Sort. Sort, també, que juntament als “vivas” a Espanya que tant li agrada proferir, de tant en tant enclasta algun “visc a Catalunya”. Més d’un amb això ja queda prou satisfet. Sort per a ell que la Catalunya contemporània té problemes seriosos d’orella. Molta sort haurem de tenir nosaltres, encara, perquè l’actual govern de la Generalitat ja ens ha fet saber que no té cap Pla B, ni C ni D pel cas que ens ocupa.

De tanta sort com hem tingut, no ens hem d’estranyar pas d’haver arribat on som. I espera’t.