L'ona simpàtica de l'atemptat

Només feia catorze minuts del petardo a Calvià, que jo ja me n’havia assabentat. Uns amics meus, catalans, que eren a dinar amb nosaltres havien de passar la tarda amb uns parents seus allí, molt a prop d’on havia estat l’atemptat. La tieta Paquita va trucar-los quaranta vegades. Estava molt esverada. Molt. Les mesures policials cada cop eren més fortes i les cúes a les carreteres dels voltants eren considerables. L’esmentada tieta, patia per què els seria francament complicat accedir a la zona i poder perpetrar la visita. Els meus amics van un cop l’any a Mallorca i fan una mena de ruta bacallanera familiar. Un tour esgotador. Però, és clar, és que només és un cop l’any que van a Sa Roqueta!. Finalment la tieta Paquita sembla ser que, preveient el pitjor dels col·lapses, va donar-los els telèfons de la Polícia Nacional, el de la Guàrdia Civil -la de Calvià-, el de la polícia local, el de ...
Vaig dir jo: truqueu a la Paquita i dieu-li que hi anireu demà. Només faltaria que us paressin. Vosaltres que dueu l’enganxina del CAT com Déu mana al cotxe i tot un llistat telefònic dels cossos i forces de seguretat de tots els nivells de l’administració, podríeu ser considerats sospitosos de primer ordre.
Es van quedar a la piscina, intentant refer-se de l’esglai al qual els podia haver abocat aquella tieta, la Paquita, sense proposar-s'ho. Un cop secs i pentinats van enfilar cap a Sineu. Allí s’hi fa un dels millors frits de Mallorca, que regat amb un bon vi negre amb molt de cos pot fer ressuscitar els esperits més xocats.