Ja tenim lehendakari del partit socialista. Com a casa nostra. De tota manera cal gratar una mica més abans d'assegurar segons què. Les comparacions de “cut and paste” acostumen a quedar molt coixes. Perquè, tot i que en superfície la cosa és exactament la mateixa, el fons és de radicalitat contrària.Mentre a Euskadi hi ha un pacte lògic del nacionalisme espanyolista per arribar a la presidència del país, a Catalunya és el mateix nacionalisme català qui lliurement imposa l’aspirant d'obediència espanyola -i socialista. Sí, el nacionalisme més nacionalista, aquell troba regionalistes als que no bramen com ell.
A Euskadi queda ben clar quin és l’objectiu de qualsevol nacionalisme: prescindir d’aquestes petiteses a les que condueix la discussió dreta-esquerra, perquè poden malmetre els interessos nacionals. Mentre, a Catalunya, nació amb una sobirania encara per demostrar, l’esquerra ideològica arriba a pesar tant que eclipsa l’interès general.
A Catalunya el nacionalisme pateix problemes tant elementals de concepció que fa pensar en el que n’arriba a quedar de lluny l’objectiu final. Això si és que no el converteix en quelcom impossible.
6 comentaris:
Clavada.
El més bo de tot, benvolgut Dessmó, és que ben aviat se n'adonaran, a la direcció d' ERC, de la magnitud del catalanicidi perpetrat. Dic aviat, perquè la fi els és propera, no perquè tinguin esma de passar per l' oftalmòleg.
El post del Carod al seu bloc és d' enfengar-se fins al coll.
Ja no tenen remei.
Salut i independència,
Cesc.
El Cardús en parla a l'Avui.
Diu:
"AQUESTS DIES, A CAUSA DE LA PROPOSTA de Carretero de fer un partit només independentista i prescindint de les dretes i les esquerres, s'ha tornat a discutir dels dos eixos sobre els quals es debat la política catalana: entre dreta i esquerra, i entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català. (A TV3, vist com informen del País Basc, i arrancades les crostes, en deuen dir l'eix entre els no nacionalistes catalans i els nacionalistes). Anem pel primer eix, dreta-esquerra. Com ha demostrat l'acord per la llei d'educació, quan es vol fer un país en profunditat, l'eix dreta-esquerra esdevé irrellevant, es difumina i s'acaba esborrant. Aquí i a la Conxinxina. I si encara no ho veieu clar, aneu al País Basc, a veure on són les dretes i les esquerres a l'hora de salvar la pàtria dels no nacionalistes bascos. Per tant, perden el temps tant els que s'aferren a la suposada vigència de les esquerres, com els qui gasten tones de tinta donant-los carta de naturalesa atacant sense pietat, dia i nit, els que se'n diuen.
I TAMBÉ S'HA DISCUTIT SOBRE L'ALTRE eix, per allò que té de confús i perquè, és veritat, permet tota mena de camuflatges: independentistes de conspiració nocturna, però unionistes al càrrec oficial de dia; independentistes de paraula però unionistes de fets; i encara els independentistes però ara no toca, o els unionistes que "se sienten tan catalanes como el que más", etc. Però és que per això en diem eixos: perquè s'hi pot transitar. L'alternativa, parlar de unionistes i d'independentistes, certament, obliga a clarificar les coses, però ja no és un eix: són dos fronts de batalla. La virtut dels dos fronts, és que no permet fer la puta i la Ramoneta. El defecte, que fa més difícil el trànsit d'una banda a l'altra.
L'ACCIÓ POLÍTICA SE SOL MOURE PER eixos, perquè és un camí d'ambigüitats. I que aparegui a mig camí algú que clavi una fita i obligui a disminuir la confusió, que forci una redefinició de tota la resta de partits en funció del nou punt de referència -i que, efectivament, podríem dir-ne dinamitar l'obstrucció dialèctica actual-, pot ser francament positiu. Jo sóc dels que pensen que un partit obertament independentista, sense més matisos, ara pot tenir un èxit electoral notable. Ara bé: això encara no fa el futur. Potser desencalla el camí. Però encara falta aconseguir l'adhesió de l'adversari o, encara més important, de l'indiferent. D'una part prou nombrosa d'indiferents. En aquest país s'ha perdut massa anys anant a fer pedagogia a una Espanya que no volia aprendre i sense tenir una lliçó clara per ensenyar. Aquell camí s'ha acabat. Ara és temps de trobar l'admiració dins de casa. I no a base de renúncies, sinó tot el contrari: mantenint ferma la dignitat del nostre somni."
RA,
Celebro haver-la encertat. Espero que no siguis l'únic que pensi així. Vol dir que no tot està perdut!.
Cesc,
No llegeixo en Carod. Potser a partir d'ara ho haurè de fer.
Reflexions en català,
Bona cita. Molt pertinent. Jo estic preparant un article pel Bloc Gran del Sobiranisme que anava bastant per aquí, sobre els eixos.
Jo quasi que celebraria trobar algu que PENSI i pensi com en Carod.
RA,
Ho poses francament difícil. Carod només n'hi ha un. És irrepetible.
Publica un comentari a l'entrada