Sopar amb n'Oriol Junqueras

Feia temps que volia conèixer n’Oriol Junqueras. En tenia vàries referències d’ell. Totes de ben positives. Quan hi ha algú que s’embranca a fer política i la gent en parla bé, cal anar a cercar-lo. És un fenomen que tampoc abunda gaire i això s’ha de poder gaudir un moment o altre a la vida. Un cas semblant, per exemple, és en Recoder. I ja no en conec masses més.

Per a mi ja fou tot un símptoma el fet que acceptés fer de convidat. Ja em diràs el benefici directe que pot reportar-li a un candidat polític, immers en plena pre-campanya, un acte de masses com és un soparet d’en Dessmond!. Des d’una postura legítimament egoista no veig n’Oriol finalment com arriba a fer els seus comptes.

El misteri queda al descobert quan fa la presentació: “allí on em conviden, hi vaig. Procuro anar-hi. Sempre”. A mi aquesta filosofia de vida em sembla radical a les totes. Perquè aquestes frases que són d’una construcció ben simple, tenen una dificultat d’execució infinita. Has de creure molt en el país i en la seva gent per anar repartint aquesta mena de tarja de presentació.

A partir d’aquí ja s’expliquen moltes coses. El seus discurs, des d’un punt de vista nacional, és francament generós. Aquesta voluntat de no fer un lleig a ningú i procurar ser a tot arreu, també té una traducció política. És així que va exposant un discurs parabòlic, de gran abast i convençut en l’àmbit catalanista. Gràcies a la seva “deformació professional”, fa notar que la història d’un país és prou llarga “com per a que ens desesperem en un moment concret”. És una forma de veure-ho, és clar. Per rematar-ho opina que “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”.

És un candidat molt preparat. Pot fer abstracció quan fa referència a Europa o pot entrar en un detall de microscopi electrònic, quan les polítiques europees afecten a Catalunya. Sens dubte això és una garantia pels seus electors, perquè en la política hi pots trobar de tot. De tot. Però el que no passarà és que aquest home resulti ser un bluf.

En Junqueras col·lecciona una altra bondat: per mor del seu tall generacional no pateix cap de les hipoteques que encara aclaparen a determinats polítics de casa nostra, que van començar a rodar amb la transició. En Junqueras es declara independentista, raonadament i sense cap mena de complex. No li fa por defensar-la on sigui i ho fa d’una forma infinitament més afortunada del que ens té acostumats l’independetisme clàssic així que comença la temporada del calçot. Ell ha contribuït, potser sense saber-ho, a tornar a posar en el debat públic l’eix nacional per damunt de l’ideològic. Cosa molt d’agrair, certament. I impensable en unes eleccions que per norma general passen sense pena ni glòria.

Aquest personatge té una llarga carrera política per endavant. No sé l’aztar cap on el pot empènyer ni el temps que pot aguantar essent en Junqueras, més que el candidat d’Esquerra a les europees. Del que estic convençut és que mentre tingui la llibertat de ser ell mateix, té corda per a molt de temps. Molta.

Agraeixo sentidament a en Mikel les gestions necessàries que va fer per poder comptar amb en Junqueres. Suposo que el fet de pertànyer al clan de Sant Vicenç dels Horts ha facilitat la tasca. Però no vull treure cap mèrit a una feina tant ben feta.