Feina al Bloc Gran del Sobiranisme

M’han convidat a col·laborar els dilluns al Bloc(g) Gran del Sobiranisme. Això m’obligarà a exercir una mica més de blogaire. El meu ritme ha baixat molt, des que tinc hereu. Abans gaudia d’unes estones lliures que ara gairebé ni recordo. He perdut una llibertat per fer o desfer que mai havia valorat tant com ara. Ep, a canvi d’una recompensa difícil de descriure. La meva criatura és una benedicció de Déu. Dels quatre mesos de vida que ara té, en fa més de dos que dorm deu hores d’una tirada. Puc, doncs, estar ben content. Però coi, així que obre un ull exigeix tant i tant que fins i tot he de cedir-li el teclat per a que calli una estona.

Malgrat tot tinc sort de com hem pogut muntar la logística. Cada dia el dipositem a casa els avis. Allí la meva mare i sa germana fan tots els papers de l’auca. (Bé, els que faig jo inexcusablement els caps de setmana). D’aquestes estades, amb ell, hores d’ara ja es pot afirmar que el nen és superdotat. Sempre segons la versió d’aquest duo d’àvies.

La meva tieta ha estat mestra d’escola. Ha vist des del primer moment que aquesta criatura té una capacitat de parar atenció fora del comú. Li parles i ell escolta molt fixament. I fa com si volgués contestar-te. (A vegades tant obstinadament, hi posa tanta energia, que els esgarips acaben en vomitada).

Ara ella ja porta dos mesos llargs ensenyant-li tota la fonètica catalana. Cada dia, cada dia i el “Ralet ralet, pica dineret”. Diu que la “g” i la “e neutra” –quan no hi ha vòmit- tenen tot el que han de tenir. Jo, que quan era al ventre de la mare li cantava Els Segadors, ara li he demanat que comenci a ensenyar-li la lletra.

Però en fi, allò que trobo d’excepcional en aquest nen és que als quatre mesos, quan acceptem roba o li en comprem, sempre hem de mirar que siguin les talles que oscil·len entre els nou i dotze mesos. I excepcional és, també, aquesta capacitat que té per anul·lar-me. Aquestes quatre ratlles, que abans podien fer-se d’una tirada, ara ha calgut sis parades tècniques. Talment com la feina que s’ha de dispensar al sobiranisme: poc a poc, no perdre el nord i mirar d’arribar a bon port.