dijous, de març 19, 2009

Brots colpistes

L’any 1999 va veure la llum el testament polític d’en Lluís Prenafeta. El llibre es va titular “L’ombra del poder” i que, benvolgut lector, benamada lectriu, no has de confondre en cap cas amb el que va publicar en Josep Sort amb el mateix títol, quatre anys abans i que versa sobre el nacionalisme espanyol.

Al llibre d’en Prenafeta –escrit amb en Vicent Sanchis- hi ha molt de suc. Jo en recomano vivament la seva lectura. S’hi relata molt cruament episodis de la nostra història política recent i que coincideix en el temps amb la seva estada a Palau, com a secretari general de la Presidència.

Hi ha un capítol dedicat al 23 F. El que allí s’hi diu són paraules majors, perquè estableix un fil que relaciona l’intent de cop d’estat i les ganes socialistes per enterrar definitivament l’extinta UCD.

Com molt bé recordaràs, benvolgut lector, benamada lectriu, en Prenafeta va ser un dels personatges en vida política més cercats per terra, mar i aire. Va ser un personatge clau a l’hora d’organitzar la defensa del president Pujol en l’afer Banca Catalana. Allò el va convertir en objectiu prioritari a batre i quan no era un suposat afer de faldilles, era un escàndol econòmic que la premsa amiga tenia a bé publicar. S’ha de dir, també, que tot el soroll de timbals no va passar mai d’això. Tota aquella xerrameca va quedar en el més absolut oblit, així que va deixar l’escena política. I sempre em va semblar molt, però que molt sospitós, que ningú no mogués un dit en contra d’ell just quan deia el que deia, de forma tan clara, roent i pública en aquest seu llibre.

Clar que després va venir allò del cas Roldan o l’hermanísimo Guerra i tantes altres històries que no eren pròpies de qualcú que es considerava dipositari de tota l’ètica que corria per la classe política espanyola. El cas dels GAL va ser una cirereta mai prevista en del pati de butaques. Fent una travessa, haguessis apostat per fer autor d’una iniciativa semblant a la dreta més fosca espanyola, algun racó ultra franquista. El colpisme i les males arts mai les haguessis ubicat damunt la sacrosantedat que gastava l’esquerra.

Amb el pas del temps, potser, el que ha passat és que s’ha anat sofisticant. El relat que brolla al País Basc té un component colpista. Subtil i efectiu, però colpista a tots els efectes. La dreta espanyola ho va intentar en el seu moment i va fracassar. La raó fou que els conservadors anaven prou de cara.

Després de l’assaig en forma d’èxit al País Basc, apareix un nou brot de talante. És així que funciona la gloriosa esquerra espanyola. Quan agafen les pistoles, tiren per l’esquena. Quan gestionen poder polític, són uns colpistes vocacionals irrefrenables. La reforma de la llei electoral espanyola és una vulgar punyalada trapera. És un magnífic exemple de cop d’estat democràtic. No cal dur tricorni, ni anar guarnit de militar, ni lluir flamant mostatxo. Pots perseguir exactament allò que el mateix Tejero va sospirar a cop de pistola, a les Cortes Espanyolas: arribar a fer-te amb el poder i perpetuar-t’hi. I aquell qui faci nosa per assolir aital objectiu l’esborres del mapa. Per sempre més. Això és una mostra clara de colpisme, vaja. Però sense vessar cap raig de sang, sempre tan inoportuna.

5 comentaris:

Andreu ha dit...

Els obsesionats pel poder, més que per la democràcia i el pluralisme, sempre acaben fent o defensamt posicions colpistes. Es a dir, vulnerar el resultat electoral en eleccions lliures.

Només CiU, i PNB, a l'estat espanyol, estan lliures d'aquest pecat mortal.

Ara m'ha vingut al cap aquella insensata proposta, pública i publicada, del president Tarradellas demanant un estat d'excepció per a Euskadi. Per a guanyar-se voluntats espanyoles al seu desig, antidemocràtic, de perpetuar-se, sense eleccions, com a President de Catalunya per "consensus regis". Com a l'Edat mitjana.

Vull creure, tanmateix, que a les Espanyes el PP no serà tant imbècil de donar salvavides, sempre paracolpistes, al Psoe.

I que algun reducte del Psoe , com els reagrupats, intenti desmarcar-se de la línia oficial colpista-poder sobretot d'en ZP.

Potser es desig mès que anàlisi, però les victòries colpistes o paracolpistes, encara que no hi hagi armes militars, són de molt curta durada a l'Europa unida.

En tot cas,només tenim que centrarnos, crec, en la Catalunya endins, en articular una majoria molt més notòria en favor del nacionalisme democràtic majoritari. I amb una Catalunya més forta, novament renaixent, que facin elks espanyols el que vulguin. Ells rebran el boomerang.

Enhorabona, benvolgut Dessmond, pel magnífic article d'avui.

Cordialment,
Andreu

marc ha dit...

Un article molt oportú.

Sí, Dessmond, un llibre 'obligatori' i molt sucós, com el mateix Prenafeta.

"Lluís, la Generalitat som tu i jo."

Això de la llei electoral és com la política de les ONG: si no artribeu a tot l'estat, se siente.

No els caldrà il·legalitzar-nos.

Dessmond ha dit...

Andreu,
No és un casual que en Tarradelles acabés esdevenint una icona socialista, a les acaballes de la seva vida.

No sóc tant optimista com ho ets tu. El PP vocacionalment abraça la màxima de "roja antes que rota" i en aquest sac hi pot entrar de tot.

Encara crec menys en els reductes del propi PSOE. Han tingut ocasions per alçar la veu, quan per exemple es va engegar una campanya anticatalana amb ocasió del procés de reforma de l'Estatut. I jo no vaig sentir mai cap veu de la inteligència d'esquerres revoltar-se davant tanta manipulació infantil.

La solució la veig en la nostra capcitat de reacció. D'intentar respondre amb la mateixa contundència a la provocació. De salvar els trastos a la nostra malmesa dignitat nacional. Europa fa riure, per no fer pena. No hi confiaria gens. En tot cas amb els americans, per variar.

Celebro que t'hagi agradat!.

Marc,
És la mateixa visió espanyola del món. I si no ens avancem als fet, certament que no els caldrà ni il·legalitzar-nos. I sense baixar de l'autocar, que deia n'Helenio Herrera.

Josep-Empordà ha dit...

Referent al 23F, com digué el cap de la casa reial, general del que ara no recordo el nom (deuen ser els anys), "qui cerca la veritat, corre el risc de trobar-la".

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
Gran frase, gran frase.