Patriòticament cafres

Potser feia de quinze a vint anys que no anava a veure un metge. Procuro no haver de visitar una consulta mèdica si no és per l’efecte d’una causa major. I així ha estat. Sobretot perquè la meva dona va quedar ben tocada per mor del part. En aquest darrer mes i mig hem hagut de freqüentar un dels pilars en els quals reposa l’anomenat patriotisme social. Per via programada o directament d’urgències. Ho hem tocat tot, sanitat pública i privada.

La primera conclusió patriòtica a la qual arribo és que la relació pacient-metge pateix d’una mort clínica. Això em sobta molt perquè no era pas així en l’època en la qual potser sovintejava més aquest gremi. No hi ha punt de comparació. Amb la universalització de la sanitat s’ha arribat a confondre un metge amb un cambrer de xiringuito. El tracte que dispensa un suposat malalt a un professional de la sanitat és francament deplorable, mancat d’educació i amb una sobreactuació plena d’exigències. Està clar que quan un servei no costa un "duro" –base d’aquest patriotisme cabral-, la lectura primària que en fa l’usufructuari és que no val res. Allò que s’aconsegueix sense invertir cap mena d’esforç no genera respecte. Hem arribat a una relació pura i dura entre consumidor de sanitat i prescriptor de protocols sanitaris.

Com que hi ha incapacitat manifesta per destriar universalització i gratuïtat, se n’arriba a fer un mal ús de forma bastant sistemàtica. Per excés, també. El servei d’urgències molts cops atén casos que ni mereixen l’atenció d’una visita programada. Aquest patriotisme social, basat en el “barra lliure”, fomenta l’ús capriciós d’un servei com és la sanitat pública i que significa un esforç pressupostari molt gran a les butxaques de la Generalitat. Aquest abús del sistema fa que el col·lapse arribi per dues bandes: per l’estructural i per l’econòmica. Un peix que es menja la cúa.

El col·lapse estructural s’intenta evitar a base d’atemptar contra el que és un sistema de qualitat mínima: mentre la sanitat privada pots explicar tranquil·lament el teu cas al metge, a la pública a partir d’un moment donat –que no supera els quinze minuts- és aquest qui t’apressa a tocar el dos de la consulta perquè “la gent de fora es podria enfadar”. Patriotisme per a cafres.

Molt cafre és, també, el sentit d’allò que hom considera universal i gratuït. Això és sempre que sigui públic. El mateix cas tractat a la sanitat pública o a la sanitat privada significa haver de pagar la medicina o no. Si la recepta l’expedeix un metge del sistema privat, aleshores té un cost absolut. Quan ho fa un facultatiu de la sanitat pública, o no té cost o és infinitament menor. Em sembla francament grotesca aquesta visió soviètica d’allò que és universal. Per no dir incompetent. La sanitat privada podria ser un revulsiu per tal d’ajudar a descongestionar la pública si tant de patriotisme exhibit no fos de via estreta. Segurament el cost global resultaria menor i socialment podria ser més productiu i de millor qualitat. Ara mateix, sanitàriament parlant, sembla que anem encarats directes al desastre.