Tot a cent

El model “tot a cent” va aparèixer amb certa fortuna en moments de crisi passades. Eren establiments que tenien per esquer uns preus de riure. El més car de tot no passava les cent pessetes. Amb el canvi d'aquesta moneda per l’euro fins i tot aquests negocis van fer trampa. Del “tot a cent” van convertir-se “tot a un euro”. Ara, la qualitat de la seva oferta va consistir en les mateixes rampoines de sempre. Per un euro, què pots esperar: miracles?.

Ahir vaig comentar que la polèmica del cotxe d’en Benach ben mereixia un post a banda. És d’aquelles coses que hom diu sense el propòsit de complir. Al menys, de forma tan immediata. No m’hi he pogut resistir en veure com ha acabat el tema, però.

Així que va arrencar la polèmica, el mateix Benach va dir que aquesta era una qüestió del Parlament i que havia de ser la institució qui reflexionés i donés les oportunes explicacions, al no tractar-se d’un “capritx personal.” Això ho deia divendres i aquest dilluns, en el faristol del Parlament, ell ja demanava perdó i prometia llevar del cotxe tots els extres que, fins no fa res, eren del tot necessaris. És a dir, queda ben al descobert el model de “tot a cent” que tenim de país.

En primer lloc perquè el nacionalisme autòcton s’ha sumat a una causa que va venir d’un mitjà tant objectiu com és l’ABC. S’ha de dir que actuar políticament a remolc dels mitjans comporta indefectiblement la perversió del sistema. Però fer-ho, a més, aprofitant notícies aparegudes segons on, és clarament indigne. És un símptoma de sobiranisme “de tot a cent”.

Que una de les més altes institucions d’aquest país circuli en un bon cotxe i realitzi, a més, una despesa extra de 9500 euros em sembla d’allò més normal. El que no aguanta per enlloc és la comparació –demagògica- de la meva situació personal amb la del president del Parlament. Només una ment de “tot a cent” pot fer veure que s’escandalitza davant d’aquest episodi. Fa masses dies que protagonitzem fantasies de falsa solidaritat, de caritat malentesa i de bonrotllisme infantil sorgit del discurs polític.

Fa molt temps en què un exèrcit de politicastres ha fet fortuneta a base de propostes de “tot a cent”. D’un temps ençà han protagonitzant episodis d’un baratisme mental que ha acabat entrampant als seus promotors. Aquells que feien bandera –i molta demagògia- del “som com tu”, ara n’han sortit ben esquitllats amb aquesta mena d’arts. Els mateixos que només surten a protagonitzar episodis d’alta política tipus “corbata si, corbata no”. I que són molt curosos amb el “tots i les totes” i amb tantes i tantes coses insubstancials.

És lògic que els autors de tanta morralla política després siguin incapaços de defensar 9500 euros d’extra i que acabin demanant perdó com si fossin delinqüents. Un escàndol per aquesta quantitat significa que els temes ventilats en aquest país són de “tot a cent” i d’una volada que pot fer riure o plorar, segons el dia.

Una població que s’excita amb un episodi semblant és una massa humana a la que li serà impossible fer cap mena de salt qualitatiu. Aquells que passen comptes als seus governants confonent la presidència d’una comunitat de veïns amb la presidència del Parlament, aquells van directes al desastre. Han demostrat ser material prou justet en donar per bo que qualsevol és apte per dirigir les més altes instàncies polítiques. No hi ha país mentalment sa que accepti unes condicions així d’insolvents, malgrat que el “tot a cent” polític sigui perfectament democràtic.