El positiu de la crisi

No fa pas gaire que vaig parlar sobre la crisi. De la forma tan demencial com està essent catalogada per casa nostra. I de la magnífica sort que ha estat veure-la començar pels Estats Units. Això és un gran motiu per carregar contra el model capitalista de funcionar. Però sempre l’energia dedicada a pontificar sobre la qüestió s’ha dirigit cap a l’altra punta del planeta, perquè a Catalunya podem donar lliçons als americans i a qui se’ns posi pel davant. Talment com si fóssim perfectes espanyols.

A casa nostra certament hi ha crisi. Hi ha un encreuament de crisis, però encara se’n pot encavalcar alguna altra. Hi ha una crisi molt bèstia de valors, molt. Hi ha crisi econòmica, també, i hi ha crisi esclatant de model. Aquest sistema tan àmpliament ofertat d’universalització de drets –serveis- a canvi de res és la mare de totes les crisis. Sort, però, que tenim Amèrica per tapar les vergonyes més pròpies que alienes.

Defensar un model, els fonaments del qual reposen en la delegació de responsabilitats, això té el seu preu. Comença essent de tipus moral però finalment també és material. Universalitzar tot el que se’t posa pel davant com si no existís l’esforç per generar o mantenir un determinat servei i prescindir del mèrit pròpi, és portar-te davant el desastre. Per més que la història sigui de les més maques que mai t’han explicat, saps realment si t’ho podràs permetre?. Té cap mena de topall la universalització?. Si som tan escandalosament collonuts per protagonitzar tal descoberta, perquè el món sencer no ens fa la reverència dia sí, dia també?.

A casa nostra la crisi ens la porta el model. No pas el capitalisme salvatge, impossible de triomfar en un país de botiguers. Encara menys per cap fórmula emparentada amb el liberalisme, que l’hauries d’anar a arreplegar al segle passat o més lluny.

A Catalunya patim crisi financera però en patirem, sobretot, la provocada per la incapacitat manifesta de ser productius. Això ens suposarà viure molt per damunt del que ens podem permetre. Aquí ens diferenciarem radicalment dels americans, als que ara mateix hem de donar-los tantes lliçons magistrals. Passat l’ensurt financer, ells se’n sortiran perquè no han perdut el tren de la competitivitat. Vaja, de generar riquesa. Abandonar idees tan bàsiques com pot esser el desig de l’excel·lència o comprendre l’esforç com una virtut més que una calamitat, pot acabar provocant un gran forat. Han estat valors de rang elemental pels nostres pares o avis, que els van dur a la prosperitat. Vull dir que no cal anar a gratar a cap enciclopèdia per saber segons què vertaderament universal. Ara, nosaltres hem preferit escoltar el primer indocumentat abans que seguir l’exemple d’ells.

És així que podem arribar al cas del cotxe d’en Benach. (Donaria per tot un altre post). El realment greu no és el què costa literalment la joguina, que és l’altra forma d’abundar en la tonteria de l’assumpte. El que negiteja radicalment és el convenciment de saber que mai l’amortitzaràs. Que aquest auto és massa gran pel personatge; no pas pel president del Parlament.

Ens hem arribat a creure el cuento que predica barra lliure per a tothom, a tots nivells, sense demanar-nos com es pagarà tota aquesta festa. No hi ha cap mena de criteri basat en l’excel·lència o el mèrit propi per tirar-la endavant. Volem ser generosos, en nom de la justícia i la solidaritat, però ningú fa l’esforç de convertir-ho en un projecte viable i assumible.

Em donaria per ben pagat si aquesta crisi que ara té una lectura estrictament econòmica, sacseja el model. Ara mateix hi ha tot un castell a punt de fer llenya, format pel devessall de petites i mitjanes empreses. Hi ha, també, una estructura d’estat del benestar que pateix una tremolor semblant, donat que la seva solvència resta massa en dubte. Hi ha tot un horitzó de conflicte social per resoldre a casa nostra que s’ha gestat amb incompetència i demagògia de collita pròpia.

Es sorprenent que la resposta a la crisi, de moment, garanteixi una magnífica supervivència l’oligarquia financera. Quan comenci a esclatar el tsunami que provocarà l’economia productiva, vull creure que la mateixa generositat emprada pel món de les altes finances serà de caràcter universal. Com aquell qui res. Serà el moment de treure’s el barret o bé, altre cop, serà el moment de replantejar tot el que s’ha vingut predicant fins ara. Serà, potser, una magnífica ocasió per canviar de dimoni. Ara sembla que només habita per Amèrica.