Cap a Biniali i Algaida

Per recomanació de’n Jordi Castells, autor del blog Parlant de vins, avui hem enfilat cap a Biniali i després cap Algaida. Primer era qüestió de topar amb l’Obac de Binigrau i després un vi dels de Cal Majoral, que són fets amb producció ecològica.

Binigrau és una bodega petita en un poble encara més petit. Hem pensat que en ser allí mateix demanaríem com arribar al celler. M’he trobat amb la sorpresa que és una delícia de lloc. És una d’aquestes porcions de geografia que només les veus als llibres de fotografia. Cada raconada és com una postal. Una meravella. De les grosses. Després de badar un moment hem demanat a un autòcton pel celler.
-Bones...
-Uep!
-Cerquem la bodega Binigrau.
-Hi heu telefonat?. Ara en Miquel parteix molt prest cap a les vinyes. És temporada de molta feina.
He deduït que la dimensió de l’empresa és minúscula. Ens ha indicat correctament com anar al celler i, efectivament, era tancat. Però no ens ha sabut gens de greu. Ahir, amb n’Aucanada -i per sàbia decisió seva- vaig anar a Selva, a conèixer el celler Divins. Ja vaig fer meva una primera remesa. Per la tarda, amb la família, vaig visitar Macià Batle i la carregada encara fou més copiosa. Anem, doncs, més que servits pel cantó etílic.

Hem tingut la sort de poder guaitar el poble, de forma minuciosa, amb parada i fonda al Bar de la Plaça. No vull resultar cursi, ni semblar lleument tocat per algun símptoma d’idiotesa. Intentar descriure aquest puntet de món és una tasca difícil. Saps un lloc petit, on l’encant de les edificacions amb solera centenària és incombustible, sense cap nyap arquitectònic, cap!, on el segon racó és encara més encisador que el primer?. A mesura que passeges, aquells carreronets imanten els sentits amb una atracció tal que pot arrabassar-te el cor sencer. És un d’una bellesa desbordant. Quina santa meravella!.

Després hem anat cap Algaida, a través d’una carretereta més que secundària i travessant Ses Alqueries. Una altra meravella. De les grosses, també. Un cop aparcat el cotxe a la meva dona se li ha encès una llumeta de desig i ha recordat una professora seva, que la va tenir quan va fer quart de bàsica. Jo en diria antull. En aquella hora ja em veia amb resultat semblant al del celler Binigrau: portes tancades i barrades. Així és que li he suggerit anar al forn del poble, que sempre és un centre neuràlgic, on tant hi pots localitzar una bona coca com qualsevol persona resident allí. I així ha estat i més. Al Forn Can Salem hi hem trobat vins de Can Majoral.

El forner ens ha indicat la forma d’arribar a casa de la mestra, que ha resultat ser parenta del farmacèutic. Una altra dada que fa definitiva la localització de qualsevol persona en llogarrets d’escala semblant. L’amabilitat del foner ha estat màxima quan ell s’ha ofert a fer-nos de guia i ens ha deixat davant mateix de la porta de la senyora. Dit i fet. Hem trucat el timbre de la casa, ha comparegut una senyora amb un aspecte venerable però enèrgic, la meva dona ha estat presa de l’emoció i ha començat a plorar. Un devessall. La senyora esglaiada. Jo callat i no traient l’ull a aquella velleta jovial, per si decidia prémer un botó irremeiablement connectat a alguna alarma. Un cop refeta la meva dona hem encetat una conversa entranyable que ens ha duit cap el jardí. Ella i jo hem patit la mateixa plaga de mosca blanca, però les seves plantes avui fan un goig res comparable a les tomaqueres que vaig haver de sacrificar. M’ha explicat de forma impossible com poder trobar solució a la plaga, en una botiga de Palma. La senyora l’hem enxampat a punt d’anar a remullar-se a la piscina de casa del seu germà –dues portes amunt-. Tot i així no a estalviat temps de conversa. Hem intercanviat telèfons haguts i per haver i l’hem deslliurat de la nostra companyia temporalment. Hem tornat cap al forn, a agrair les gestions. Hem recollit el vi i un bon pot de gelat artesà d’ametlla crua. Us ben asseguro que aquest forn ha estat providencial en més d’un sentit. Tot el material que hi havia exposat feia molt de goig. I el gelat ha resultat ser un pecatot dels magnífics. Hem deixat l’envàs tremolant.

He de dir que ha estat un matí llarg i memorable. Hi ha més d’una Mallorca que avui ens ha assaltat i que guardarem en l’apartat dels bons records per sempre més. Afortunadament.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò sisena: Te diré coses

L’estiu és un moment idoni per conèixer Mallorca a fons. És per això, que abans d’agafar l’avió cal organitzar alguna activitat per engreixar l’esperit. Considero que a Barcelona cal tornar-hi amb alguna cosa més que la pell torrada. Així és que, amb n’Aucanada, vam decidir celebrar un sopar amb algú molt coneixedor de la terra.

El primer rampell meu fou repescar un contacte que jo ja havia tingut l’estiu passat. Òrbita PSM. Aquestes gestions es fan amb antelació, perquè la calma mallorquina pot donar disgustos i perquè en època d’estiu tothom fa plans, com és natural. En rebre per contesta “te diré coses”, hom nascut o educat a Catalunya ha de saber que, aleshores, un tracte entra en el forat més negre possible. I quan s’arriba en aquest punt, cal garbellar possibilitats fins i tot en l’òrbita del PP, que d’altra banda enguany ofereix molta munició per conversar.

Quan un mallorquí respon “te diré coses”, cerca’t la vida. On sigui. O espera ben assegut. Estàs avisat i no ho repetiré.