Eternal flame

Sempre m’ha meravellat la relació amor-odi entre l’esquerra esquerra catalana i el món dels diners. Són dos pols que s’atrauen. Com més de baixa estopa és la forma amb que es fan els quartos, més s’exciten els esquerranosos. Sobre tot si són els que trobem a la punta de més esquerranositat. Els més comunistes de tots sempre m’han semblat els nous rics vocacionals de la política. Per això funcionen tant bé amb els altres nous rics, els del totxo.

La parella de fet formada pels constructors i la crosta comunistoide a casa nostra és d’allò més còmica, si no fos pel què hi ha de presa de pèl. Són d’aquelles relacions aparentment turbulentes perquè veus que l’un no hauria de casar amb l’altre ni amb rodes. Ara, l’escassa moralitat de llurs principis fa que puguis trobar-los al mateix llit sense masses dificultats. Al primer crit, vaja.

En temps de bonança la promoció immobiliària fa de tren de l’economia. Ja em diràs quin model de país –o d’estat- pot resultar sobre aquesta base econòmica tant estratègica. Quan les coses van bé aquesta esquerra esdevé missing in action. No surt en la foto d’aquest model galdós d’èxit. Llavors li sobrevé tal atac de banyes que proposa solucions quixotesques a cop d’expropiar habitatges. De cara la galeria, és clar. I com tot el que es fa així acaba en fum.

Després de despotricar tant contra aquest model salvatge de prosperitat, arriben els primers cants de vaques magres. Resulta llavors ben grotesc que el primer paquet de mesures del govern vagi encarat a reactivar l’activitat immobiliària. (I la feina que hauria de fer el mateix mercat per posar les coses al seu lloc?). Comença aleshores una primera escena de sofà, on les puntes s’atrauen, encara que sigui amb aquesta poca fortuna.

Però l’escena delirant com poques, la d’ahir. Filosofia outlet aplicada al model d’estat. Tracta de posar en el mercat -amb vernís de cosa pública- l’estoc que ha quedat entrampat per mor d’una caiguda sobtada de les vendes i després de molt d’excés i alegria. Aquí, amb mentalitat del país de les meravelles, hi surt guanyant tothom. Així són les rebaixes.

El sector públic, perquè al no complir ni per aproximació les previsions que promet en campanya i que haurien de frenar els preus a l’alça del sector privat, aprofita l’ocasió per fer requalificacions pertinents. Molt probablement això es reconvertirà en part del còmput corresponent al capítol de magnífiques polítiques socials. Amb la llei del mínim esforç podria ser que finalment arribin totes les vivendes socials anunciades.

El sector privat veurà garantida la seva supervivència empresarial. Quan portes una tongada de caramboles d’un calibre semblant al d’aquests darrers anys, això no és poc. Treure’t del damunt un estoc, encara que l’hagis de donar a preu de cost –tinc ganes de veure-ho, encara!- i que et suposi mantenir el txiringuito, la jugada és de molt molt molt valor. Si pots conservar la pilota acumulada en aquesta llarga època de bonança quan venen maldades, el negoci és rodó.

Quan veus els actors d’aquesta juguesca estàs a punt de creure en els miracles. O d’entendre aquesta relació amor-odi entre uns i altres. Mai saps al final què fa aguantar una parella tan singular. Però és amor. Amor del ver, d’aquell que mai saps per on pot brollar i és el que proporciona sempre aquella guspira que manté la flama ben encesa.