Congrés de CDC i riure per no plorar

Ja he llegit diversos apunts, sobre el congrés de CDC. He de dir que em sobta bastant, per no dir molt o massa, les conclusions que se’n desprenen. Sembla com si l’objectiu d’aquesta celebració fos la d’ampliar el lèxic i incorporar la paraula independència per amunt i per avall. Com si això fos el realment substancial.

S’oblida que Convergència és aquell bolet que havia de desaparèixer així que no gestionés poder. Era una d’aquestes previsions àmpliament assumides. Des de l’esquerra botiflera, a la radicalment nacionalista. Des de les opcions més ecoinsuportables a les dretanoses més o menys testimonials. Tothom feia els seus comptes de la lletera veient quina herència de vots li plouria així que als convergents els toqués seure en la trona de l’oposició.

Lluny de confirmar-se tota aquesta teoria sobre la descomposició de CDC, el congrés ha projectat una imatge de partit sòlid i solvent. Els que hi van voler/poder assistir van observar com a mínim, que si allò és l’estat de la putrefacció política, com hauria de ser quan governaven legislatura rere legislatura.

Hores d’ara el tema no és tant si volem o no la independència. És tenir clar si aspirem a una Catalunya catalana o no. Tot el demés és fer-se un embolic dels grossos, per a goig de l’Espanya imperial. Per que a mi m’ho han d’explicar molt ben explicat: d’aquí s’infereix que el PSC és tan summament independentista que fins i tot se li ha de regalar la presidència de la Generalitat?. Perquè supera en escreix la dosi convergent?.

Tanta vehemència filològica fa riure, per no plorar. En Llach –i perdona que em repeteixi-, per exemple, mira si en fa d’anys que escriu cançons monotema, sense posar per enlloc la paraula independència. I és ben clar quin és el seu horitzó nacional. Potser hauria d’escriure les ponències convergents...

En Felip Puig va sentenciar que sobre la independència s’en parla poc a Convergència, s’hi pensa cada dia i s’hi treballa. Vaja, la versió extended de l’arxiconegut “anar per feina”.

Aquest darrer congrés no ha estat un treball que potser seria més propi de l’IEC, quant a revisió del seu diccionari. No. Aquí tocava demostrar què és CDC com a partit. Si realment li queden dos telenotícies, si és un organisme en descomposició així que no remena les cireres, si realment agafarà totes les malures que tant d’opinador li pronostica. I la impressió és que tots aquests visionaris, de moment, hauran de pentinar el gat. Perquè la desbandada no s’ha produït i qui ha demostrat tocar fons és aquesta formació. I no pas miserablement.

Aquells que no s’expliquen perquè no bull l’olla de la independència a CDC, que abans intentin explicar-nos perquè avui els partits que tenen una tendència a l’alça a Catalunya –no pas a Majadahonda!- són els partits d’obediència espanyola. Aquests mateixos que s’han quedat clavats en el pinyó fix de la independència ja m’hauran d’explicar del tot aquesta insistència, quan en les properes eleccions catalanes al Parlament no sumi una majoria nacionalista. Haure de riure altre cop, per no plorar?.