dissabte, de juny 21, 2008

Jurament de 1939

Dimecres vaig comprar impulsivament el llibre “Josep Benet, El meu jurament de 1939. Semblança de Josep Benet, per Hilari Raguer i Jordi Pujol”. Anava a la cerca d’una altra cosa, per regalar a un estranger. És a dir, una solemne collonada i vaig sortir prou content de la llibreria.

El llibre que cito el trobo entre recomanable i imprescindible. La lectura és molt ràpida i quan l’encetes no la pots deixar a mitges. Te l’has de cruspir fins el final. És una obra –minúscula- només apte per a goig de les ments catalanistes. És un darrer homenatge a en Josep Benet, a partir dels parlaments que es van fer el dia que se li lliurà la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

La primera cosa que em torba és el mateix sentit de país que tots aquests personatges han encunyat molt interiorment. És una forma d’entendre Catalunya que ara és pràcticament impossible de trobar. Avui per arreu hi brolla un o altre fogot quatribarrat, però res a veure amb el compromís personal que per aquesta gent suposa redreçar el país. Davant una Catalunya derrotada, segrestada, mutilada, torturada, el 26 de gener de 1939 en Benet decideix fer un jurament pel segles dels segles: “Jo dedicaré la meva vida a reconstruir el país, en el lloc que em pertoqui i amb el grau d’eficàcia de què sigui capaç, però ho faré sense cansar-me. Això durarà molt. Ho faré sense cansar-me”.

Mantenir inamovible aquest compromís fins l’any 2008 és una cosa que simplement em trasbalsa. Quina grandesa espiritual la d’aquest mestre! -que és com el considera en Pujol-. La feina que té per endavant és titànica, vista des del bàndol dels més vençuts: els catalans. Tot i així, opta per la via del silent sacrifici personal.

Avui podríem trobar fàcilment semblants declaracions de principis: “Treballaré infinitament, però sense cansar-me. Sempre que compti amb cotxe oficial i despatx amb moqueta”. El de menys és Catalunya, que s’ha convertit en factor residual. Optar decididament per la reconstrucció nacional això ja només ho fan els extraviats del tot. Són coses d’altres temps.

Avui on són els mestres?. Avui que tenim més recursos que mai, semblem haver renunciat no ja al més ambiciós, sinó al mínim sentit de dignitat. Perquè hem acceptat posar-hi de tot en l’ordre de prioritats, menys el que sigui feixuc. Hem delegat el sentit de responsabilitat, la voluntat de ser i ho hem volgut maquillar amb dreceres, que de ben segur poden resultar poc menys que un insult per algú de la densitat d'en Benet. Proposar com a fita una Catalunya independent, encara que sigui amb el preu de la inexistència nacional, és simplement insultant.

Em demano si aquest país, cada dia amb més raquitisme espiritual, és conscient de la mena d’homes que perd. Fins a quin punt, enterrant en Josep Benet, no estem assistint a la sepultura de la mateixa Catalunya.

Llegint els motius pels quals en Benet accepta la medalla hi trobaràs un devessall de patriotisme, de catalanitat, d’autoritat moral incontestable. És de tal magnitud, que l’avui tant bramat independentisme pot arribar a provocar arcades i poca cosa més.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Dessmmond, gràcies per dir les coses tan ben dites.

Dessmond ha dit...

Gràcies a tu, per llegir-me.

Josep-Empordà ha dit...

Durant la transició, hi havia coses que no acababa d'entendre, com la sortida a la llum d'una sèrie de personatges foscos que ningú sabia d'on havian sortit i que agafaban tot el protagonisme de la politica.

Poc a poc ho vaig anar entenent. Vaig entendre que a les ansies de "tocar cuixa" de la oposició antifranquista s'hi ajuntaben "actors politics" creats "ad oc" per controlar a aquests que venian de la oposició. Vaja, que tot estaba ben controlat...o..."atado y bien atado".

I en aquesta escenificació de "transició", no hi foren alienes potencies extrangeres que hi abocaren cantitats ingents de diners.

El més indignant de tot, i el que m'obrí els ulls sobre la "esquerra progre benestant i conservadora" que venia, i que és la que ara tenim és la facilitat de renunciar als ideals a canvi de poltrones i el que aquestes comporten. Ja veieu que hi ha coses que no canvien.

Cordialment.

Josep-Empordà ha dit...

Ps.

Ja que el mencioneu, en Josep Benet, en Josep Mª Xirinacs, potser el mateix Heribert Barrera, en Jordi Pujol, en Josep Pallach i pocs més que de ben segur m'endesquido de mencionar, foren els que mantingueren amb més dignitat les seues conviccions.

Excepte en Pujol, perque segurament és un personatge excepcional i en Pallach que morí (malhauradament) de manera prematura, tots els demés han sigut convenienment silenciats i arraconats per aquesta mateixa "esquerra progre benestant i conservadora" que tanta mala conciencia els produeix.

Andreu dona la pallisa ha dit...

Molt interesant reflexió, benvolgut Dessmond.

Certament, en Josep Benet ha estat un insigne patriota, un referent ètic, moral,exemplar. Tota, absolutament tota la seva vida, treballant, èticament, amb esforç, dedicació full-time, i sense recompenses materials (més aviat el cotrari) per reconstruir nacionalment Catalunya. En moltes vessants, i també la política. Amb algunes errades, segurament, però irrellevants en un balanç.

He tingut la sort de conèixer alguns d'aquests homenots i sempre m'han impressionat ben positivament. I també he tingut la mania d'expressar-lis que no veia, amb generacions posteriors, inclosa la meva, que es poguessin repetir els seus exemples, adaptats als temps. I, curiosament, la gran majoria no li donava importància excepcional a la seva traiectòria, tancant-ho amb allò tant clàssic de que "he fet el que he cregut, i he pogut, que era la meva obligació,"..i "estic segur que en circumstàncies semblants a les meves també sotirien persones que farien el mateix". I ho deien sincerament, per que tenien, i tenen, una fé en Catalunya, en el poble de Catalunya, immensa. No cega, però inmensa. I la seva voluntat, decidida, orientada a l'acció, esborrona.

Els hi trobo diversos factors comuns. A part de la seva completa formació, no han estat ni són gens sectaris. Es evident que han triat, molts, opcions polítiques concretes, però sempre amb intenció de sumar, d'ampliar, i mai de destruir res ni ningú.

En un sentit similar, a més dels que heu indicat, he sentit expressar-se a gent tant diversa com en Ramon Trias Fargas, en Miquel Coll Alentorn, en Ramon Aramon i Serra, en Víctor Torres, en Lluis Figa i Faura,en Felip Calvet i Costa, en Josep M. Cullell, en Xavier Casassas, i d'altres. Alguns empresaris patriotes, també, alguns encara en plena i fructífera activitat, i que mai han oblidat, ni un moment, el seu únic bàndol, el català de la reconstrucció nacional catalana. Altres, com en Joan Casanovas , fill, va prendre la determinació d'allunyar-se de la política, per les desgràcies i misèries que va viure, però encara que ho deia i ho feia, realment estava i estigué, encara, fins el final, relacionat amb la parapolítica reconstructora nacionalista.

Suposo que veure i patir, d'aprop, l'ensulsiada desastrosa, de debó, de la guerra civil i del que significà per Catalunya i per a moltíssimes famílies catalanes, els vacunà totalment contra qualsevol pensament destructiu.

I mai parlaven, voluntàriament, d'això que han volgut dir "memòria històrica", indegudament. I quan ho feien, realistes, amarats a la realitat, objectius en el fons, no amagaven que a Catalunya també hi havia bona part de misèries culpables, per no haver fet bé les coses. No ho deien en públic, però sí en privat. I per això, la majoria d'aquests homenots van voler superar la situació fent primer infrastructures de tot tipus per al renèixer del pais (ensenyament, cultura, literatura, economia, empreses, inversions, agrupacions professionals,..) més que perdre el temps en discussions bizantines de gropusculs polítics quan no es podia fer política real, efectiva.

Tanmateix, crec que ara les condicions dels darrers 20 anys, i els canvis econòmics, socials i tecnològics permanents, fan dificil creure que poden repetir-se casos com aquests, el 2010 i més endevant. I, a mès, no són necessaris.

Ara són temps de gent no tant professionalment transversal, i sí molt més especialitzada. Encara que a mí, personalment, no m'acabi de'agradar.

I en Josep-Empordà té, novament, la raó quan recorda que la nostra "esquerra progre benestant conservadora, i la inclulta de corneyà" tenen una especial obsessió en silenciar-los, esborrar el seu record, i que no facin forat, amb les seves obres i els seus exemples, entre la població.

Esmentaria, en primer lloc, un càrrec socialista com Antoni Dalmau Ribalta. Va arribar a president de la Diputació de Barcelona, els 80, i des d'allà al quasiretir polític, en llocs amb incidència. per què? Ja ho dirà ell, quan vulgui. Però crec que per massa honrat, és a dir, per ser honrat i honest, i no permetre deshonestedats, econòmiques i de les altres; per ser insubornablement fidel a Catalunya i a la causa catalana, i per no deixar-se convertir en un titella de la Nicaragua d'ara ni la d'Obiols, ni la del Narcis.

Sempre que s'esmenta, sobretot, ara, a Antoni Castells com a "lider del sector catalanista" del Psc-psoe, no puc deixar de somriure. 25 anys de càrrecs per totes bandes, ben remunerats, ben lluïts, amb llotges escollides des d'on es veien passar les bofetades internes sense ser vist ni poder ser assenyalat, i sempre supervivent gloriós de totes les escabetxines . Home, habilitat, molta, però...però jo prefereixo, de totes totes, a Antoni Dalmau.
Aquest sí que no ha renunciat a res. Bé, a canvi d'això, ha estat orfe de càrrecs de responsabilitat i de gestió. Però amb coherència.

I el segon cas, admirable, per a mí, comparable als d'en Pujol, Benet, Pallach, ó Trias Fargas, Coll Alentorn, Antoni Gutierrez Diaz, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Raimon Galí, Joan Sales i d'altres, és el d'en Josep M. Ainaud de Lasarte, un autèntic homenot, que ha fet més feina que la que faria jo en 55 llargues vides consecutives.

Una cultura enciclopèdica,una educació davant la qual sempre m'he sentit un bàrbar de les maresmes, un historiador i un home de cultura extraodinari que spa expressar-se amb una claredat i una senzillesa totals extraordinàries.

Sí, han estat uns homenots, i algunes dones també, extraordinàris, excepcionals. Potser caldrà creure que, des de dalt de tot, quan col.lectivament estem més fomuts que mai, ens ajuden, i surten unes personalitats imprescindibles per a la remuntada inicial i el canvi de rumb.

Cert, no en tenim de recanvis, però això significa que a menys lideratges indiscutibles, més col.laboracions i compromisos a prendre.

Cordialment
Andreu

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
D'acord amb el que dius.
Sempre m'he demanat quin rumb hagués agafat aquest país si en Pallach arriba a viure. Quin panorama més radicalment diferent tindriem avui. O potser el sucursalisme socialista hagués dut a la tomba irremeiablement aquest patriota?.

Andreu,
De pallissa res. Sempre és interessant el que comentes. Extens, però interessant. I t'agraeixo molt temps que hi prens. Estic d'acord amb el que dius i en particular la referència a n'Ainaud. És un altre cas extrem. Quin personatge!.

Andreu ha dit...

Amb en Pallach 20 anys més.

Es evident que ningú sap el que hagués passat amb en Josep Pallach viu i actiu 20 anys mes.

Una hipòtesi especulativa, a grans trets, és la que es mou al redós de la idea del Pacte Democràtic per Catalunya del 1977. S'hagués integrat UDC en una coalicio, de 3er plat, i encara? La necessitat obliga, i més en aquells moments.

Hagués estat en Josep Pallach el primer candidat del PDC per a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 1980? Amb en Jordi Pujol de número dos? Potser sí. Número dos i conseller en cap, possiblement.

Però no s'hagués evitat el "magma Psoe-psc", de cap manera. Una mica més dèbil, segurament, i sense la falsa coartada del pretés catalanisme del primers anys.

Amb més influència nacionalista, això sí, en la socialdemocràcia internacional. I més pressions continuades sobre en Pallach, això també. No ho sé. Ni idea.

Però se m'acut que, segurament, CDC hagues funcionat amb 3 lideratges una mica intercanviables, d'accés a les institucions catalanes, segons les etapes i moments. En Pujol, en Trias i en Pallach. Com els holandesos, els belgues, (flamencs i valons) o els francesos. Però no sé si hagues funcionat.

De tota manera, especular sobre especulacions, impossibles, és ja especulaficcio. Va passar el que va passar, i es va fer el que es va fer.

El que es evident és que el pais es quedà, en un moment molt important, sense un gran polític nacionalista, acreditat i prestigiós, com en Josep Pallach. Així es la vida.

popota ha dit...

Em sembla una visió d'una miopia històrica considerable. No només per la manera com atufa sempre i en qualsevol situació la comparació entre un present negatiu i un passat gloriós, no.
D'aquí a uns anys ja compararem el que treuen tots aquests d'ara amb els rèdits de les patums de la transició -i que tan cares ens surten cada dia-.

Dessmond ha dit...

Andreu,
Probablement el magma PSOE-PSC hagués anat d'una altra forma. Penso jo més en la línia del que és ara: sense maragallistes ni catalanistes. En tot cas segur que certs capítols ben tristos del socialisme català no s'haguessin donat amb aquesta facilitat.
Ara, també costa pensar en una Catalunya amb Pujol de número dos... però molt, eh?. I amb en Pallach la cosa era ben possible.

Popota,
Jo comparo el compromís personal d'en Benet amb qualsevol compromís actual. M'és igual que ho trobis miop. Sobre tot perquè jo no he pretés proporcionar la lectura de que el present és negatiu i el passat gloriós, tal i com dedueixes.
Quan en Benet fa el seu jurament interior, el seu present és tant o més negatiu que el nostre. És una catàstrofe. És el més semblant al 1714. La seva visió és la de reconstruir el país -que sembla una visió passada-. Actualment, el que tenim (i és aquí on rau la diferència) és que ,en comptes de voler encarar aquesta feinada, la màxima aspiració és la de cercar dreceres.
No sóc un gran fan de la transició. Estic molt d'acord el que diu en Francesc-Marc Àlvaro al seu llibre "Els assassins de Franco".

Andreu ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Es lògic que ara, després dels governs Pujol del 1980 al 2003, pugui costar imaginar-lo com a numero 2.

Però com a número 2 temporalment, amb acords previs, es imaginable.

Crec recordar que en Pujol, persona coherent, sempre ha esmentat els seus "mestres" ó "influenciadors" (Gali, Figuera, Benet i, una mica menys,l'Ainaud o en Vicens Vives),,però només ha esmentat una persona que hagues pogut ser President de la Generalitat, en Pallach.

Estic amb tu, que no haguessim vist 20 anys d'en Pallach president, ni 20 d'en Pujol, però 8 i 12 ó 16, per què no.

Quant a les misèries, suposades o reals, de la transició, crec que, sent una situació molt més complexa i dificil que la dels darrers 10 anys, per exemple, les suposades misèries serien glories celestials comparades amb la praxis i maniobres vistes darrerament. Si més no varem avançar molt, des del punt de partida, i, ara, des de fa 5 ó 6 anys, hem avançat?

Aquesta legenda de que els qui van protagnitzar la transició van ser un desastsre, o un desori, a mí, no cola. I nomès donaré un motiu:
Tots els líders, pseudolíders, de l'E d'ara, i els dels gropusculs pseudoindependentistees que no s'hi han integrat encara o ja no ho faran mai , van intentar tenir influència política en la transició, i, democràticament, van ser foragitats del joc democràtic pels electors catalans de manera rotunda, espectacular.

O es que NEsquerra no es va presentar el 1980? O el 1984 els ENE? I el Bean? I les Cup's? I quin resultat van treure. Zero patatero. Zero patatero.

I aleshors, com els nens malcriats: com no m'han triat a la selecció del cole, es que es una merda , i no en tenen ni idea, i patatim patatam.

Però, repasseu les llistes de Nacionalistes d'ESquerra del 1980 i del 1984, i veureu quans fracassats electoralment (i ara redivius, amb altres sigles) trobeu.

No es van mantenir al marge, no, no van saber despertat la minima confiança dels electors. O sia que també van er partíceps, de la transició, fent claques negatives quan als castings democràtics van ser rebutjats.

Per cert, que 25 anys després, amb altres companyies teatrals, tampoc es que hagin despertat cap adoració massiva......ni molt menys.

Ara hi ha uns problemes, i es ara quan s'han d'afrontar. I l'amagatall de que tot es culpa dels de la transició és mentida, fals, i, sobretot, demostra la seva incapacitat per a gestionar políticament absolutament res.

Cordialment,
Andreu

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond

Al Butlletí d'avui del Centre d'Estudis Jordi Pujol, el president Pujol fa un article on et dona la raó, i també pren l'exemple d'en Benet que tant bé ens vas comentar.

http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/4327

Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Andreu,
Acabo de llegir l'article que suggereixes. Ha estat una coincidència. La qüestió del mestratge, a mi em preocupa molt. La cadena de transmissió que hi ha entre mestre i deixeble si la trenquem, malament. Molt malament. Perquè començar de zero és una feina, a més de feixuga, gairebé impossible d'encertar. Cal sumar l'experiència generacional, en comptes de menystenir-la.