dilluns, de juny 23, 2008

Exemple poc encertat

Ahir en Joan Oliver, en el seu Engrunes, feia un elogi al voltant del procés tan exemplarment democràtic que ha seguit ERC per a celebrar el seu darrer congrés. Com que ell és un furibund liberal –sempre i quan no li toquis el tema de fumar puros en lloc públic-, prescriu receptes que ho arreglen tot a base de consumir llibertat.

El que no fa, però, és una diagnosi del mal democràtic. Ve a reclamar semblant procedir a la resta de partits. Sobta perquè ell com a periodista i partidari de la llibertat en grau màxim, obvia la mare de totes les guerres: el tractament de show que n’ha fet la premsa.

Esquerra, si t’ho mires amb les ulleres de color rosa, ha estat un exemple. Certament s’ha donat oportunitat a tothom que, tenint dret a vot, l’ha volgut exercir. Aquest funcionament “obert i participatiu” tant admirat no ha estat exempt de cert perill gens menyspreable.

L’ús tan demencial que n’han fet els mitjans no ha estat gratuït. Se n’han dit de l’alçada d’un campanar, en directe i en diferit. Totes les facilitats per mostrar les vergonyes, els atacs, les mitges veritats. I que el votant, més enllà del procés congressual, en prengui bona nota. Si penses votar esquerres, ja tens la lliçó més que servida. Per això has pogut contemplar tantes baralles de gall. Mai fins ara ERC havia ocupat aquesta gran quota de pantalla.

En aquesta selva dels mitjans, tant ben teledirigits, la llibertat que hom pot cercar és aparent. Demanar als demés que segueixin el camí d’Esquerra, sense tenir present l’exèrcit de sapadors que et minaran el terreny, és voler conduir-te al precipici.

Abans que els republicans enfilessin per aquest exemple de bondat democràtica, havia tingut una discussió amb una persona que coneix molt bé els mitjans. És un abrandat liberal i forma part del nucli dur d’un aparell. Va dir que ell no creia en les llistes obertes, cosa que em resultà incomprensible. Va sentenciar: en aquest país els mitjans, l’únic que cerquen, és veure com poden presentar la política com un afer d’idiotes. Només hi surts si et prestes a fer l’idiota i només els idiotes mereixen oportunitats. Si vols llistes obertes, o t’avens a fer l’idiota o no tens res a fer. Dubto molt que a Catalunya pugui subsistir el sistema de llistes obertes que tu o jo ara mateix puguem tenir al cap. Ho dubto molt molt seriosament. No funcionaria.

És d’aquelles coses que no vaig gosar rebatre, malgrat l’agror que em va provocar. De llarg ell coneix la rebotiga del joc mediàtic. Ara, he necessitat la maquinària del congrés d’ERC per entendre aquelles paraules. Si volem tastar democràcia i quaranta coses més desitjables en la cosa pública, cal fer una gran neteja als mitjans. Una reconversió ferotge i despietada. No començar per aquí és condemnar al fracàs el millor dels bons propòsits. No hi ha res més temible que viure submergit en la caricatura de la llibertat. A més d’esgotador és letal.

7 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Dess,
fa dies que en parlem del tema de la regeneració de la pràctica democràtica a casa nostra, de la manca de transparència dels partits, dins i fora del seu context. El tema que engegues avui és del més enverinats. El paper dels mitjans en el context polític té dues vessants, la de fer de transmissor dels missatges polítics i alhora la de vetllar per la pròpia netedat del joc polític (no oblidem casos com el Watergate, on sense els mitjans res no hagués passat). El quye dius però es refereix a un concepte d'utilització del mitjà com a servidor dels propis interessos partidistes, del qual no n'estem ningú a cobert. Ni tan sols els propis blocaires que moltes vegades presumim davant els mitjans tradicionals d'independència, de nou ciberactivisme, d'innovació. Perquè, com molt bé dius, aquestes pràctiques són letals per al joc democràtic, però com es fa això que propugnes de fer neteja als mitjans? Qui comença? Com es crea un pool de mitjans catalans que fa dies que es reclama i alhora s'intenta que ells mateixos siguin independents? és un tema difícil i recurrent que una democràcia feble com la nostra no tindrà fàcil d'entomar...
salut

Dessmond ha dit...

Trina,
Sé que el que he tocat avui és delicat. És molt delicat arribar a ser objectiu, quan parlem de servir informació.

Jo trobo útil els mitjans per garantir la llibertat. Clar que em sembla bé que puguin provocar el Watergate, però això queda molt lluny de la intenció que s'ha vist pel congrés d'ERC. I consti que em lamento en favor d'aquest partit.

D'altra banda no crec que haguem de posar al mateix sac blogaires i mitjans de comunicació. Un blogaire no té perquè ser objectiu, al contrari. Normalment reflexa un punt de vista personal i molt. Un mitjà, en canvi, ho ha de ser. No crec en absolut que sigui cassos comparables. Per ser blogaire no cal fer cap carrerera, ni tenir un codi deontològic per ignorar, ni pertànyer a cap col·legi professional. La cosa arriba a estar tan malament que els blogaires poden ser el sucedani dels periodistes de professió. Però són dues activitats no comparables. Al menys per a mi.

El pool de mitjans independents és molt difícil de lograr. Ho sé. Per això em sobta que aquest congrés d'ERC es posi com exemple de res, perquè democràticament encara s'ha de demostrar una salut de ferro. Em sobta encara més quan ho fa un periodista reputat.

Només veient com s'escullen les persones que han de dirigir els mitjans públics, veus que la cosa és molt complicada. I que no serà fàcil d'entomar, com tu dius. I mentre no hi hagi un canvi d'actitud, serem lluny de tocar certs horitzons teoricament desitjables. Però crec que sobre tot el que cal és un canvi d'actitud com a inici d'un gran canvi.

Trobo que has fet un comentari molt fi. Molt.

Narcís Sastre Fulcarà ha dit...

Amb coneixement de causa, i deixant de banda el tractament mediàtic, considero que Oliver l'encerta quan diu que la participació dins d'ERC és gran, tot i que va més enllà dels darrers episodis per agafar el mateix dia a dia (almenys a escala local).

Jo no sóc ningú per dir que ha de fer o no ha de fer Esquerra, encara que si puc dir que CDC -el meu actual partit- ha de millorar molt. Ja en parlo breument al meu bloc.

Salut!

Dessmond ha dit...

Narcís Sastre,
N'Oliver es mira la pel·lícula des de fora. Demana el mateix als carreteristes, per exemple. Ells et donara una, dues, tres, etc. situacions on aquest devassall democràtic brilla per la seva absència. Però per a mi aquest no és el tema. Sinó el d'avenir-se a ventilar les misèries en públic i això elevar-ho a la categoria d'exemple de democràcia. Em sembla molt naïf.
Jo vaig sortir en coet del redol convergent. I estic segur que tot és millorable. Però malgrat els dèficits, que segur que hi són a Convergència, el que dubto que facin és prestar-se a fer els pastorets a mode de reality. Això no té res a veure amb el sentit de la democràcia.
Em passo pel teu blog.

Andreu ha dit...

Certament, els shows mediàtics ho estan empastifant tot.I nomès per a fer còpies dolentes dels realitys shows televisius.

ERC, amb 15.000, 20.000, ó 40.000 militants no hagues pogut fer ni mantenir aquest toc assembleista que fa tant de patxoca als que escriuen pels diaris.

I no he vist a cap columnista professional que esmentés el greu contrasentit de la participació en el superdissabte de 7.000 militants, i nomes 2.500 anessin el diumenge seguent al congrés ideològic, on s'aprovava el full de ruta, i es decidia l'executiva. Cult al lideratge personalista?

Es evident, un fet normal, que quans més afiliats a una organització menys "participació interna". Només faltaria. Aci i a tot arreu. Els gropuscles clandestins eren molt actius (i també caldria relativitzar-ho) perque eren molt pocs, i sent pocs, es dividien cada 12 mesos, en dues meitats.

Al RACC, a l'Assistència Sanitària, (cooperativa, realment), al FC Barcelona, a CCOO, a UGT, a les patronals, als col.legis d'advocats i altres professionals...hi ha gaire participació activa permanent? Molt poca. La gent té altres prioritats i feines, i participa molt escassuderament, amb els canvis de juntes, assumptes puntuals importants, etc.

Jo no crec que un grup molt participatiu pugui ser més eficient i eficaç que un grup poc participatiu però molt ben dirigit.

I, en el cas dels partits polítics, crec que arrastrem encara una disfunció de les llegendes de l'antifranquisme. Anar a una mani no era fer antifranquisme, ni es fer democràcia directa. Es anar a una mani. Punt. I es tant respectable anar-hi com no anar-hi.

La democràcia és el millor dels sistemes per a organitzar-nos col.lectivament i per a triar els nostres representants, i el contrapès de poders imprecindible, però no ens podem creure que són millors veïns els de l'associació de veïns que els que no hi estan apuntats.

Crec que arrastrem, voluntàriament o involuntària, una mitificació de l'activisme polític, en el sentit que a més activisme més els hi correspon decidir o codecidir, quan no té res a veure.

Es només el vot popular general él que compta, i aquesta es la grandesa democràtica: val tant el vot de qui es llegeix 3 diaris, té 3 blocs, i participa en 5 associacions com el del senyor que no sap llegir, i que nomès segueix el Vent del Pla.


Això de ponderar, en funció de paràmetres, és el retorn al vot censitari, sortosamnt desaparegut, però amb tocs diferents.


Un partit democràtic pot ser molt comunicatiu, tremendament comunicatiu, a la ciutadania, i simultàniament ser poc donat a l'obertura de les misèries o glòries internes a la premsa.

El cas dels mèdia és l'arquetip. Ens ensenyen de debó com pacten amb productores, com revisen els redactors caps, com traslladen notes senceres d'empreses o de gent amb influència, com fan i són els consells de redacció, les putades que es fan entre ells els periodistes amb ambicions, i, en definitiva, les diferències entre la fabricació del producte informatiu i el producte ofert als consumidors?

No ens ho ensenyen. Ni de casualitat. I quan ho fan veure, ens enganyen. La realitat no l'ensenyen, perque afectaria la credibilitat del seu producte informatiu.

O les empreses i les seves relacions publiques i gabinets informatius. Enrera queden les misèries internes que consideren no interesen a l'exterior, i, interessin o no interessin, no surt al consum públic.

I ho trobo bé.

Per què els partits haurien d'actuar diferent? Sobretot els que tenen un nombre molt elevat d'adherits, i territorialment ben dispers.

Quan als mitjans, certament són ben diferents dels dels països civilitzats.

I la "culpa" , crec, la tenen, a mitges, els rectors dels diaris i la classes política governant.

En quin sentit?

Recordaré, només, dos exemples de situacions produïdes o que es produeixen.

a)- propaganda (titllada de campanyes informatives, i si ho fos, es igual) de les administracions a travès dels diaris, ràdios i televes.
Caldria que fos anul.lada totalment.

A veure, ni el govern USA ha pagat mai una pàgina, o 1/4 pàgina al NYT , a al WP, o al LAT, ni el govern alemany, ni l'holandes, ni el de Baviera.

Els governs es comuniquen en rodes de premsa, i amb notes informatives, amb videos, amb el que vulguin, PERO MAI PAGANT ANUNCIS ALS MEDIA.

Ni per a dir que Barcelona es maca, ni per a dir que el Consorci de transports posa una línia nova. Pagant no.

Que no hi hauria campanyes informatives? Millor que millor.

I tampoc poden, els governs, (diputacions i ajuntaments inclosos), encarregar impressions de futlletons publicitaris a les impremptes dels mèdia escrits.

Això tampoc s'hi val. Als països civilitzats tampoc ho fan.

Ací, en canvi, no sabem si els del Punt ara giren menys cap al psc-Psoe perque els convergents els hi han encarregat la impressió d'uns futlletons, o tornen a criticar els convergents, amb ganes, perque aquells futlletons els editen els de l'Avui.
I no és un defecte català, estrictament. Su Pais, su Inmundo, són, bàsicament, això.

Valoren el poder central de torn pels encàrrecs que reben, i, en funcio d'això, modulen la crítica negativa o l'accès de l'oposicio.

Mentre això no quedi totalment separat i prohibit, el tema de les subscripciojns oficials, també exagerat a casa nostra, serà el tercer tema, no pas cap dels dos importants.


b)- La Vanguardia, ara farà dos o tres anys, va fer una sèrie d'informacions consecutives sobre l'incivisme i la brutícia a tota la Ciutat, i sobretot al Raval, que van posar al Clos, i a l'Ajuntament tripartit barceloni, totalment a la defensiva i acollonit.

Era actualitat? No. Nomes feia 3 anys que estavem igual, però, per les raons que siguin, no se n'informava de manera regular, amb imatges frappants, i amb comentaris de bons periodistes o comentaristes.

L'administracio tripartita, acollonida, va reaccionar prenent multiples mesures (o dient-ho), fent alguna cosa, i ......reafermant la quota de mercat d'impressió que habitualment tenia la impressora de la Vanguardia, i que havia volgut passar, per ajudar més, a la del grup Z.

Poc temps després, la situacio s'estabiltizava.

Ara tornem a estar, i fa ja anys, en una ciutat bruta, fosca, incívica, insegura, i incòmoda. Però com els mèdia amb credibilitat no s'hi posen de debó...no passa res. Fins que s'hi posin.

Aquesta és la gran força dels mèdia acreditats davant la ciutadania i els lectors. El que escriuen o demostren, fa forat i té credibilitat.

Però , als països civilitzats, no hi ha contrpartides. Ni per als grups mediàtics, ni per a les autoritats de les administracions.

I ací, dissortadament, molts, en lloc de fer la seva feina, sempre estan buscant conxorxes d'interesos.

Salutacions cordials,
Andreu

marc ha dit...

Per mi aquest plantejament té trampa perquè si l'apliquéssim al peu de la lletra més valdria que no féssim res. L'Oliver deia que la falta de democràcia es resol amb més democràcia, i això no implica que si no netegem primer els mèdia no podem fer res.

La porquria hi serà igualment, amb més transparència i participació, o amb menys.

Trina Milan ha dit...

Dess,
gràcies, el que has plantejat m'interessa molt, crec que en la nostra societat occidental actual és "el tema", la relació entre informació, comunicació i poder...
Dues puntualitzacions, no crec, com tu, que els blocaires estiguem al mateix sac que els mitjans, de cap manera, som una altra cosa...però no podem obviar el paper que a vegades ens arroguem i que ens possibilita dir la nostra. Hem d'estar atents a com és modifiquen actuacions polítiques a partir de la incidència de la xarxa; i dos, el pool de mitjans catalans s'haurà de crear per força, i no ha de consistir només en un diari en suport paper, això ja no és el que cal...si mirem la producció d'entreteniment majoritari d'Espanya, es troba al Baix Llobregat. Que ho fa que només ens proporciona una peli del Woody Allen sobre Barcelona?...alguna cosa més hauriem de poder aconseguir...
salut