País de beats i funcionaris

Una de les coses que m’agraden d’en Carretero és el seu pinyó fix. No sé si al ram de la política és del tot una virtut. Però jo he de dir que a mi m’agrada justament això d’ell. En aquest país tant amic de les capelletes, per força ha de ferir sensibilitats. I per força a mi m’havia d’agradar.

Sempre hi trobes el beat de torn procliu a llegir, escoltar i finalment interpretar les paraules. A tocar d’oïdes i a posar l’etiqueta que ha de dur cap al tribunal de l’Inquisició, si cal. Beats o funcionaris que mencànicament sempre estan disposats a endreçar el panorama i a desbrossar el camí d’alguna santa causa.

En aquest país de capelletes -de beats i funcionaris- només pots dir o fer el que toca. El que està escrit. Si preguntes o poses en dubte algun precepte, ja l’has vessat. Ja surt l’homenet que t’ensenya el garrot. Mai va de cara, però.

Si trenques certs esquemes és inevitable rebre advertiments. Les coses són blanc o negre. Pures i virginals. No cal donar-hi més tombs. Aquesta és la història recent de Catalunya. La que ara menen els funcionaris, però amb el cor de beats sempre apunt per refilar. Si vols moure un dit o bé has de demanar perdó o demanar permís. Per això m’agrada en Carretero, perquè ni fa una cosa ni l’altra. Li rellisca bastant haver de sotmetre’s a segons quina mena de tràmit. Per això aixeca tantes passions, perquè no es creu en l’obligació de donar comptes a segons qui.

La política en aquest país és de tal volada, que sempre estàs en disposició d’acabar en alguna foguera. Si vols arribar a port bé has de moure algun dit. Però quan ho fas ja tens el beat rere el clatell a punt de condemnar-te, brandant algun bastó. Sort n’hi ha que en aquest país fins i tot les fogueres foten riure. I sort, també, d’en Carretero.