dilluns, de maig 19, 2008

Notícia d'ERC

Aquest cap de setmana ha tocat fer bondat. Molta. Ha tocat treballar i només he aturat una mica per veure algun flaix televisiu, a l’hora del dinar o del sopar. Hi ha hagut dues coses que m’han semblat significatives: el tema de l’aigua i el congrés d’ERC. Sempre en versió TN del règim.

Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.

El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.

L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.

ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.

Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.

I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.

Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.

Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.

Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.

Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

http://www.e-noticies.com/opinions/contra-l%92independentisme-ret%f2ric-38664.html

Xavier fch ha dit...

Parlava ahir amb una persona propera a una de les dues candidatures mediàtiques que esmentes. I li comentava la meva estranyesa sobre com s'estava portant a ERC aquesta campanya interna.

Li deia que no entenia com la candidatura de Carod i la de Puigcercós no paraven de fer gestos de cara a la galeria (audiència / lectors de Catalunya) si en realitat del que es tracta és de convèncer una majoria dels 8.000 militants amb dret a vot el 7 de juny.

Es tracta d'un debat intern, no d'unes primàries a l'estil USA. Tandebó fos així, això justificaria tanta parafernàlia mediàtica i almenys permetria que els simpatitzants poguessin votar. Jo crec que cal una mica menys TV3 i més cara a cara amb els militants. I debats a 4, si cal!

Dessmond ha dit...

Anònim,
Francament la notícia ve a tomb. Tot i no compartir potser el tema Carretero.

Xavier Fch,
L'excès de TV3 en aquest tema no és casual, Xavier. Lliga amb l'article que l'anònim ens ha suggerit. Tant de suposat debat, tant ben amanit, té com objectiu enterrar ERC.

jordi.verdura ha dit...

Benvolgut Dessmond,
A dia d'avui ens podríem estalviar sabies paraules, que bona falta ens fan d'altra banda. Aquí tens una mostra de l'avanç de les TIC.

http://www.vimeo.com/1019224

Salut! i república????.

Josep-Empordà ha dit...

Benvolguts compatriotes.

Creieu que a la societat catalana en el seu conjunt li interessa massa el que faci o deixi de fer Esquerra?.

Cordialment.

Sinblancaporelmundo ha dit...

El carrateru no tiene ninguna posibilidad. Ni puigcerc'os, ni P'erez Carod le van a dejar.

Un indígena ha dit...

Home, que als sociates de TV3 ja els va bé l'espectacle d'ERC no t'ho negaré però és que ni Carod ni Puigcercós ni ningú amaga les ganivetades. I per molt menys d'això, als TN i al Polònia es posen com el quico amb les desavinences d'en Mas i en Duran, és a dir que encara gràcies.