Ahir vaig tenir una sobtada notícia que em va obligar a deixar un viatge just en el moment que anava a passar l’escorcoll, a l’aeroport del Prat. És una d’aquestes ironies del destí, per dir-ho d’alguna forma.
En comptes de fer una escapada que prometia, ara em trobo atrapat entre l’espectacle del Catalunya-Argentina i l’Eurovisión. El que deia, ironies del destí.
Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern. Per dir el que tothom pensava del gran ZP. Ell i els carreteristes van deixar la conselleria en massa. Vull dir una troupe que rondava entre les 10 i 15 persones. Fulminantment. Ironies del destí, gràcies a aquesta expulsió guarnida amb l’eufemisme que vulguis, els porta a muntar una pàgina web. I això que és una cosa que tempta a tanta gent, es converteix en un fenomen tsumani dins a ERC.
Poc després en Carod va fer el senyal a la tropa per tal de tocar el dos del govern. Després de rebre una bona coça al cul i d’haver regalat la clau ben bé no sé encara a qui, ni perquè. I aleshores es va veure l’efecte loctite. Les cadires van seguir lacrades a la cara de seure d’aquell exèrcit que amb pas ferm havia de seguir el seu capità. Aquell terrabastall no va incomodar ningú seriosament. Pocs van fer cap moviment i els que el van fer, un cop cremat el tràmit del procés electoral, van tornar a escalfar amorosament la mateixa cadira. Cap ironia del destí, vaja.
D’aleshores ençà hem assistit al creixement espectacular dels carreteristes i al decreixemet no menys espectacular d’ERC. Fins arribar a la perla de les eleccions espanyoles. Tot això serveix per sacsejar encara més les consciències d’arrel esquerranosa. I els bolets comencen a brotar, des que en Carretero va agafar al paella pel mànec. Altre cop, ironies del destí.
RCat segueix fent-se gran i s’estén pel territori. El doctor Carretero va fent tasca evangelitzadora i convertint –o sumant- voluntats de forma miraculosa. Hi ha una línia oficial que creia impossible cert estat d’ànim dins el partit. És així que s’arriba al punt de presentar les candidatures i RCat queda en segona posició.
Ara cap on ens porta el caprici del destí?. Al de sempre?. No farà ostentació de nova ironía?. Veurem el joc creuat per on ens sortirà. Diuen les llengües que n’Uriel va rebre un bon feix d’avals, que en principi havien de constar per en Puigcercós. Cedits, perquè la cosa anava fluixa per a EI. Això explica que la xifra tan espectacular que en principi havia de rebre suport la candidatura de l’actual secretari general, al final fos respectable però continguda segons els pronòstics augurats.
El que realment serà decisiu és el dia de les votacions, però. El destí –ben generós!- fa que els tickets en realitat siguin oberts. Fins a extrems pornogràfics. Tant que en realitat permet votar el tàndem Puigcercós-Uriel i ho presenta de forma magníficament desdibuixada!. Ara, també les ironies d’aquest destí aplicades a les teories del vot útil podria ser que facin el llit al mateix Puigcercós. A EI hi ha qui prefereix de llarg en Carretero abans que en Renyer. I això si que pot donar com a resultat un bon ensurt. Això significaria bastant més que un simple flaix irònic del destí. Seria canviar el futur de moltes coses. Significaria replantejar el destí, de cap a peus.
11 comentaris:
"Recordo, d'altra banda, el dia que en Carretero va plegar del govern."
Deu ser un cas de memòria-més-que-selectiva, perquè Carretero no només no va plegar mai del govern sinó que, com va dir ell mateix, el va cessar la mateixa persona que el va nomenar: Joan Puigcercós.
D'altra banda, aprofito aquest espai per denunciar l'actitut d'Heribert barrera. No se sap si per ser un vell xaruc i fàcil d'enganyar pels malèvols submarins, o per ser un chorisu aferrat al càrrec, el paiu va i recolza la candidatura d'EI.
Popota,
Va plegar pel que va dir. En Puigcercós, que tant aviat penja una senyera al despatx com la despenja, posa un conseller com el treu. Per qüestions d'estat, és clar. No sabem de quin estat, encara.
A mi m'ha sorprés l'aval de n'Heribert. O no. Estic segur que hagués recolçat en Carretero, però una qüestió de proximitat física va decantar la seva "simpatia" cap a EI.
En aquest espai, l'honorabilitat d'un patriota com el Sr. Barrera està fora de dubtes. Aquest bon i admirat home no s'ha de defensar de res. No coincidir amb algú no vol dir automàticament que mereixi menyspreu. Hi ha un tema de lletra petita que desconec i que no penso anar a cercar. Ell també va defensar l'abstenció en les darreres eleccions i des d'aquest espai la vam combatre tot el que vam saber. L'únic que puc dir-te és que quan sigui gran vull ser com n'Heribert Barrera.
Et diré més, Popota: que no compartim determinats punts de vista no significa que et consideri cap xorisso, ni res per l'estil. El dia que decideixis "passar" d'aquest espai em sabrà greu. T'ho asseguro.
Un dels motius del meu rebuig...i el de tants i tants (350.000 i pujant) a l'actual cosa anomenada "Esquerra" és justament que está plena de popotas. Ánims popotas, que si voleu, podeu...acabar amb ERC. Ei! i perdoneu...que ja sé que "Esquerra" només és cosa dels seus militants, i jo no ho soc...només que hi va haver un temps que els votava...ara ja no.I mentres hi hagi popotas, continuaré sense votar-los, simplement perque és el meu dret...i el de més de 350.000 més com jo (i pujant).
Ah! me'n descuidaba!.
Si voleu veure la rebuda que li feren al mut a Torroella de Montgrí i la censura i el silenci de TV3 sobre aquest (i tants d'altres) fet, us recomano que feu una ullada a: http://submari.blogspot.com/
Josep-Empordà,
En realitat com més s'ho mirin amb color "esquerra" més van al desastre. Només aprenen el dolent dels socialistes. Així van solets a l'abisme. No cal ni que els empenyin. I quan s'hagin estabellat, com sempre, la culpa serà d'en Pujol, de CiU o d'algun altre fantasme que ara no repesco.
Qui és el mut?. Quina notícia exacta és la que recomanes?.
Benvolgut Dessmond,
Mut li diuen a n Montilla perque es veu que és un paio que té tirada pels "fets i no paraules" (de moment, lo dels fets encara se li pressuposa, com lo del "valor" als que varem fer la "mili") i la noticia és la "rebuda trionfal feta al birrei" a Torroella de Montgrí, convenientment silenciada a TV3.
Josep-Empordà,
Creia que havia un mut a les files d'ERC. Per això no m'ubicava.
En josep té raó al dir que no votaria un partit de popotes. Jo tampoc votaria un partit de joseps. Aquest fet és una conseqüència positiva del pluralisme, i que ens hauria de dur a reflexionar sobre qui seria el beneficiari directe en termes electorals i nacionals del fet que en josep passi a tenir dos partits als que votar i jo passi a tenir-ne zero, cosa que igualment valdria a la inversa.
"En realitat com més s'ho mirin amb color "esquerra" més van al desastre."
La realitat és exactament la contrària. A dia d'avui, CiU sap que l'unica manera de recuperar el poder passa bé per un front sobiranista amb ERC, bé per una psoevergència que deixaria als republicans via lliure per esdevenir segona força.
El front sobiranista amb Esquerra només será propossat per aquests quant el tripartit no sumi. A les hores si que aquests mateixos que han volgut marginar a CiU de la vida politica catalana (amb escás èxit, tot sigui dit) correran a dir que ells sempre han cregut en la unitat del catalanisme i que seria bo per Catalunya que aquesta unitat existis (tornaran a fer servir Catalunya i el sentiment catalanista en benefici propi). De fet, ja es comencen a sentir veus en aquest sentit, i és que les previsions electorals pel que fá a Esquerra, sembla que no son pas gaire engrescadores, si més no si en Carretero no hi posa remeï i retornan a ERC.
Escoltant en Benach i en Puigcercós, sembla que no s'adonin que el temps de la retòrica i les proclames ja ha passat, i ara, si no és amb fets, i tot i així els costará, les seues paraules tenen menys valor que un "duro sevillano".
Cordialment.
Benvolgut amfitrió,
Malgrat ser votant, que no militant, opino: Carretro president i Niubó secretari general. Càrrecs de partit incompatibles amb càrrecs de Govern. Sense venjances: reclutar en Ridao, i les ments acadèmiques que recolzen Uriel (sense ell). Puigcercós i Carod prejubilació.
Només és una proposta, fent un esforç de síntesi...
L'anònim de la porta oberta
S&I
Ps. Me'n descuidaba: no existeix el "partit de Joseps" perqué en Josep no pertany, ni milita ni defensa cap partit, el que no li impedeix en cada moment defensar una postura o un altre en defensa del que creu que és millor per Catalunya, que en definitiva és lo ùnic que li interessa.
Els partits politics no son cap fi en sí mateixos sino un medi per dur a la pràctica l'acció politica.
I ara mateix, el problema més gran que te Catalunya, al meu entendre, es diu tripartit.
Publica un comentari a l'entrada