Votar en blanc

Amb motiu de les darreres eleccions es va encetar un debat, al voltant del vot en blanc. Com ja vaig dir, em sembla una pèrdua absoluta i respectable de temps. Sobre tot perquè hem de tenir en compte el context on es produeix. En un país on la salut democràtica és pletòrica, el vot en blanc seria un element d’alarma, un toc d’atenció, un avís. En una democràcia de perfil baix com la espanyola, el vot en blanc és la nota folklòrica. Digues-me, si vas decidir votar en blanc, si hores d’ara no et sents més transparent i prescindible que mai.

Als polítics els importa ben poc aquesta opció. I la premsa, al servei amatent d’un lobby polític, tres quarts del mateix. Uns i altres acaben convertint el sistema en un negociet que no té en compte lectures en clau de democràcia saludable. És per això que quan et manifestes a les urnes, ho has de fer apostant per algú. Altrament, quedes absorbit, digerit i expulsat de l’escenari. Gairebé d’immediat.

Una altra mostra del vot en blanc. En aquesta ocasió, aberrant la lectura que en fan uns i altres: polítics i camàlics amb carnet de periodista. Il·lustra perfectament aquesta democràcia de taverna que s’ha imposat com a model. Em refereixo a la polèmica suscitada al voltant de l’elecció del socialista Bono, com a president del Congreso.

S’han vist, per exemple, titulars on un polític o periodista es feia l’astorat perquè en Duran podia ser que arribes a votar en blanc. “Després de com Bono tracta Catalunya, encara hi ha qui s’ho rumia!”, es deia amb to d’escàndol. Aquesta és la lectura que et deixen sobre la taula, per rematar-la amb coses tipus “regionalista” o “botifler” o el que sigui, en forma poc amable.

Aquesta mena d’observacions només les fan aquells qui ja en tenen prou amb edulcorar el perfil baix d’aquesta democràcia. Comparar el que tu pots fer a les eleccions amb el que està fent un diputat al Congreso és, pel cap baix, frau. No és comparable. Quan es tria president del Congreso no hi ha possibilitat d’abstenir-se ni de fer-ho en blanc. Només pots votar al candidat, dipositant una butlleta amb el seu nom –en aquest cas en Bono- o no fer-ho, que és dipositar una butlleta sense el nom del candidat. No hi ha més.

Així es tria un president del Congreso. La cosa és de Sí o No. Però es manifesta en els termes que he dit. (Res comparable amb el que has fet tu mai!). Les altres interpretacions són per mirar de prendre’t la mida per enèsim cop. A veure si jugant amb la desinformació, encara es pot arribar a fer el darrer esforç per decantar el resultat a base d’intoxicar l’opinió pública. És aquest recurs de la por, dut a l’extrem, que converteix aquest sistema en una democràcia de solvència agònica.

T’ho dic ara, que no som en campanya: la regeneració o la fas tu o no la farà ningú més. Entens perquè no et pots ni permetre votar en blanc?.