Ara que hem deixat enrere les eleccions, ara comença a haver senyals de congrés. N’hi ha d’haver a ERC i també a Convergència. Són dues situacions diferents. Uns són part del govern els altres són a l’oposició. Els uns han confirmat una tendència cap al daltabaix polític i els altres ho poden dissimular millor. Els uns sense els altres són misèria i companyia. En gradacions diferents, però misèria de totes totes.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
On s’ha aixecat molt de moviment ha estat a ERC. Fa dies, però. La seva política de pactes, que enterra la prioritat per l’eix nacional, ha estat una decisió més que polèmica. Primer en forma de teoria i després va transformar-se en pràctica. Moltes més coses de la gestió de govern han ajudat a dibuixar un panorama difícil de creure si només te l’expliquen. A la vista de que les grans decisions de país semblen sortir a cop de calçot, la polèmica ha estat més que servida. Dins i fora de la formació.
Han començat a néixer corrents, famílies, simpaties, fílies dins i fora del partit. Internet contribueix a engreixar el debat. I en aquest rebombori jo també he decidit prendre-hi partit.
Ara mateix no milito enlloc. Per allí on he estat sempre he acabat topant amb la sacrosanta interpretació de la ideologia. Això m’ha convertit en una bestioleta incapaç d’acceptar la visió tan subjectiva que arriba a tenir el concepte “disciplina de partit”. Perquè hi acabo topant. Normalment, quan es dona el cas que et criden a menjar “disciplina de partit”, és perquè algú li pot deixar de bullir l’olla. No pas perquè el partit o el país corrin cap perill i calgui tancar files.
En això em sento proper a en Carretero. Cal tenir unes idees, uns principis, un marc general, un sentit de la fidelitat, una visió del conjunt si vols fer política. Res a confondre amb el servilisme. Fidel o lleial no vol dir servil. I hi ha moments que les coses cal dir-les pel seu nom. Encara que no hi trobis un bri de poesia o de “disciplina de partit”. Normalment això acaba passant factura.
A en Carretero li va costar el preu de ser conseller de la Generalitat. Em mereix tot el meu respecte i tota la meva consideració. Per això crec que les persones mentalment lliures compten amb el meu suport, encara que només sigui emocional.
En Carretero prioritza l’eix nacional. Això el converteix –i suposo que a mi també- en una abominable persona de dretes. No deu les seves garrofes a cap amo. Pot ser ben lliure de prendre les decisions que consideri pertinents, perquè no les te subjectes a factors tan elevats com ara fer bullir l’olla. Significativament aquest no és el cas de cap altre candidat dins ERC. Per contrast, la resta de patums, es declara feligresa d’una visió d’esquerres i a mercè d’una retribució que li ha d’agrair al partit.
Això em porta a fer una crida a militants i simpatitzants d’ERC a donar suport a en Carretero i el Reagrupament.cat . No compten amb la visibilitat dels mitjans “convencionals”, perquè és el que acostuma a passar quan el teu pensament és crític. No disposen de mitjans econòmics ni amb la infraestructura del partit. Només tenen idees i propostes de renovació, que a la vista de les actuals aspiracions d’ERC, poden qualificar-se de “trencadores”.
De moment han renovat el lloc web i ja han obert aquest espai a facebook. Et convido, doncs, a que t’hi subscriguis. No compromet a res. No cal tenir el carnet. És totalment de franc. Segueix el que fan i, arribat el congrés, ja em diràs si són o no l’opció -cas de ser militant- per la qual apostaries.
15 comentaris:
Carretero no és una abominable persona de dretes, sinó una persona de dretes. Com és el teu cas. O el del Grup Hayek. Així, el victimisme està totalment de més.
D'altra banda, es pot defensar la seva candidatura sense fer crítiques personals a les altres: el contrari només mostra la manca d'arguments.
Per últim, i en quant a la retòrica victimista dels mitjans "convencionals" tan deudora de tota la política-escombreria del ciutadà Rivera, val a dir que les opinions del reagrupament han tingut des del minut u una repercussió mediàtica generosa, la qual cosa està molt bé.
popota,
Confeso que em causa enorme sorpresa la capacitat que ténen alguns per anar atorgant títols tan tocats per la veritat absoluta. Normalment, aquesta és una praxi d'esquerres. O molt espanyola.
Tothom que no es declari d'esquerres, només pot ser de dretes. Per definició. Una visió molt de la galàxia Iceta/Zaragoza d'entendre el món. Doncs, no. Simplement hi ha vida més enllà d'aquest dogma d'esquerres.
Si a un espanyol li dius que tu només ets català el que acostuma a passar és que et digui: "No, tu ets espanyol" o bé "No, tu ets anti-espanyol". No hi ha més univers possible.
Quina crítica personal als altres?. L'únic que dic és que en Carretero no té cap sou vinculat a la servitud del partit. Això més que una crítica és una veritat prou objectiva i manifesta. En Carretero va plegar. Qui més ha plegat de forma semblant?. Ningú. Els demés segueixen vinculats salarialment a la política, que vol dir a la cúpula del partit. Això és cap crítica o una veritat incontestable?.
De victimisme, res. Estàs massa capficat en la tàctica tan socialista de que tot el que no combrega amb tu és visió "ciudadans". O tot o res. Clar que ha sortit el Reagrupament a la premsa, clar. Però misèria i companyia. Vols dir que encara cal donar les gràcies pel que ha arribat a sortir?.
El pecat del senyor Carretero no és que sigui de dretes. Sino que ha estat l'únic que va gosar dir públicament que en ZP és un mentider. Això és el que li cou al socialisme nostrat. I d'aquí a tenir visió "ciutadana" no sé qui guanya. Si en Carretero o l'esquerra divina.
Benvolgut Dessmond,
El poder, l'"establishment", dificilment accepta la crítica. Avui dia, hi ha Bolaños per tallar-la de socarrel sempre que poden, encara sort, a n' Sócrates, li va costar haver de pendre la cicuta.
Totalment identificat amb el rebuig que em prodieix la "disciplina de partit", que amaga tot el que explicas i més i que també m'impedeix la militancia en cap partit malgrat les invitacions. Deu ser la meua formació socrática que tants de disgustos m'ha proporcionat.
Tots tenim la llibertat que ens podem permetre o que estem disposats a pagar, perque la llibertat, sempre te un preu, ens la hem de "currar". Un preu en èxits o ascens social, si més no.
I... popota, avants, es consideraba de dretes el ser conservador. Paradoxes de la evolució dels temps, avui, no veig res més conservador que el que s'anomenen "esquerres" no veig res més inmobilista que els que s'anomenen "progressistes" i t'ho diu un exmilitant antifranquista del PSUC.
Perque una cosa és predicar i una de molt diferent és donar blat. Els del maig del 68, lluitaven contra l' "establishment" i avui, son l'"establishment" i en el viatge, l'ùnic que han fet, ha sigut acomodar-shi. Sembla ser que s'hi está de conya.
Salut!
Josep-Empordà,
A mi l'antifranquisme militant em queda lluny. Ara, probablement si m'hagués tocat viure aquells moments, per entorn o per "condició social" hagués fet cap al PSUC.
Però l'època que em toca viure també em fa veure les coses d'altra forma. La gent del PSUC va demostrar intel·ligència, a més de servei al país. Molts han evolucionat cap a posicions llunyanes per no patir asfixia. I el que queda de tot allò ja veiem quin pes específic té en l'actual escena política catalana.
Molt d'acord amb el que dius sobre què és avui ser consevador. I té molt més mèrit que ho diguis tu que no pas jo. Perquè ja se sap, jo segons sembla, sóc de dretes.
En Popota tan invocar als "ciutadans" per esmenar la plana als altres i se li hauria d'explicar qui els engreixa: són senyors espanyols d'esquerres -ben socialistes!- i senyors espanyols de dreta. Mai l'armonia del conservadurisme ha estat tan gràfica com en aquest cas.
Ser carca, avui, no vol dir necessàriament ser de dretes.
1) No sé si quan titlles el Conseller Saura d'anti-sistema fas praxi molt d'esquerres o molt espanyola, però em sembla que no.
2) Dir que algú és de dretes o d'esquerres no és cap títol, sinó una descripció.
3) Dir que la majoria de les esquerres s'han tornat conservadores no és cap títol, sinó una descripció.
4) CIUtadans és un partit de dretes. Almenys això és el que diuen la majoria de catalans a les enquestes del CEO. Com correspòn a tot partit de dretes, defensa a més que la diferència entre dretes i esquerres és irrellevant, que l'eix nacional ha de primar davant de tot, etc.
"Els demés segueixen vinculats salarialment a la política, que vol dir a la cúpula del partit. Això és cap crítica o una veritat incontestable?."
5) Està clar que és les dues coses. Jo em centro en la seva dimensió crítica, i ho faig per dir que no em sembla res dolent cobrar de la política sempre que facis les coses bé. Carretero ha estat molts anys cobrant de la política, i això no significa res en contra de les seves idees.
6) Que ZP és un mentider Carretero no és ni de bon tros l'únic d'ERC que ho defensa. A banda d'en privat, l'única persona amb participació en el debat republicà al que no he sentit dir això en públic és Ernest Benach.
"Clar que ha sortit el Reagrupament a la premsa, clar. Però misèria i companyia. Vols dir que encara cal donar les gràcies pel que ha arribat a sortir?."
Terribas? La Vanguardia? Avui? RAC 1? Això és misèria i companyia? no és un tema de donar les gràcies, però la premsa ha donat a conèixer el reagrupament i el seu projecte de forma correcta, que és la seva obligació.
ep noi, tu ts militan d'ERC ?
si m pts respondre deixan un comen aki
Merci i Salut
"Dir que algú és de dretes o d'esquerres no és cap títol, sinó una descripció".
Quant els estats administran entre el 40 i el 50% del PIB d'un pais i no sembla que ni les "esquerres" ni les "dretes" estiguin en disposició de canviar aquest FET de manera SIGNIFICATIVA, no te gaire sentit parlar de dretes i esquerres.
popota,
1)I quan ho fa ell, és d'esquerres o espanyolista?
2) Bé.
3) Una crua realitat
4) Ciutadans serà el que diguin els seus estatuts. No les enquestes. Per aquesta regla de tres es pot inferir que els catalans seriem uns garrepes. A més d'insoldaris o feixistes.
5) En Carretero entra i surt de la política. Això li dona crèdit. Cobrar de la política no és el realment significatiu. En tot cas ho és no saber fer-ho d'altra forma, que és el que genera les servituds.
6) Ho deuen dit de forma molt més subtil, perquè a ningú més li ha costat el càrrec.
ep anònim,
si t llgxs l q skrt dik q no mlito nllk.
Dres i Salut, tb!
Josep-Empordà,
Totalment d'acord. CiU va fer una política clarament socialdemòcrata.
Per cert, darrerament vaig llegir un article de'n Zaragoza teoritzant en favor de la socialdemocràcia liberal. Igual que n'Aznar.
Benvolgut Dessmond,
Sobre el socialisme lliberal d'en Zaragoza, es refereix al de'n Claudio Rosselli. Aquí t'hi deixo el llençol.
SOCIALISMO LIBERAL
JOSÉ ZARAGOZA
LA VANGUARDIA, 25.11.07
Desde hace más de 15 años, tras la caída del muro de Berlín, se habla de
forma regular de la crisis del socialismo democrático y de la necesaria
renovación de su discurso. Esta supuesta crisis, pero, no obedece a otra
cosa que a una crisis de una determinada forma de entender el
socialismo. Este socialismo en crisis es el que todavía hoy bebe directa o
indirectamente de las fuentes del marxismo y sigue pensando que el
estatismo y la intervención de los poderes públicos son la solución a
todos los problemas de la sociedad. La incapacidad del socialismo
francés para encontrar un discurso coherente con su práctica política, es
el ejemplo más revelador.
Existe otra corriente de pensamiento que no sólo se ha adaptado mejor a
los cambios de las últimas décadas, sino que tiene una larga tradición
que se remonta a los años treinta del siglo XX: el socialismo liberal.
El socialismo liberal se empezó a teorizar como un sistema integrador de
los ideales de libertad y justicia por parte de un socialista italiano que,
después de haberse reconocido como a uno de los líderes con más
futuro de la izquierda italiana, fue asesinado por Mussolini el año 1937:
Carlo Rosselli.
Rosselli, ya en el año 1930, afirmaba que el socialismo es la filosofía de
la libertad y pronosticaba que un día el término liberal seria usado "con
orgullosa consciencia" por los socialistas. Para él el socialismo no era
otra cosa que el desarrollo lógico, llevado a consecuencias extremas, del
principio de libertad. Y hacerlo no sólo basándose en nuevas leyes, sino
en la transformación real de las estructuras sociales.
Para el pensador italiano los socialistas no han de tener la ilusión de
poseer el secreto del futuro ni creerse depositarios de la última verdad
en materia social. Han de ser relativistas, pero de un relativismo que
impulsa a la acción y cree en la fuerza de la voluntad humana como
motor de la historia. Una voluntad basada en la cultura del trabajo.
Carlo Rosselli, en su intento de definir un socialismo liberal, no renunciaba
a ninguno de sus principios pero los pasó todos por el tamiz de la
realidad. Y es este realismo el que lo hace actual: más de 70 años
después, no sólo nos sigue generando preguntas pertinentes, sino que
nos indica una actitud a tomar en relación con el mundo y la sociedad.
Una actitud realista, que no elude ninguna de las contradicciones
generadas por la doctrina socialista tradicional y que lo llevó a defender
posiciones antiideológicas y antilaicas.
Posiciones que lo hicieron renunciar, incluso, a la vieja idea
internacionalista para aceptar que los socialistas han de asumir
plenamente la identidad nacional como propia y no renunciar a construir
un proyecto nacional para su país.
Estas actitudes hicieron que se aproximase al laborismo británico, que
siempre ha estado atento a los problemas concretos y ha intentado
evitar luchas ideológicas, desde los tiempos de Clement Attle y Ernest
Bevin, hasta Gordon Brown.
De hecho, todavía hoy, y frente la desorientación del socialismo francés
y de la socialdemocracia alemana, el laborismo británico sigue siendo una
referencia del socialismo liberal. Un socialismo que se reinventa y busca
soluciones innovadoras a los nuevos problemas.
Una batalla que hoy, como señala Anthony Giddens, se ha de ganar en el
terreno de los valores defendiendo un igualitarismo que vaya de la mano
de la responsabilidad individual, y de la ambición para prosperar, como
única vía para promover de manera eficaz la movilidad social. Un
liberalismo basado en la voluntad de ofrecer permanentemente nuevas
oportunidades para todos, hasta el punto de crear una verdadera
"sociedad de las oportunidades", y que reivindica la necesidad de
fortalecer los vínculos de solidaridad social para mantener la cohesión
social.
Los socialistas catalanes también pensamos que hoy hace falta ganar la
batalla de ideas en nuestra casa. Y para hacerlo nos proponemos no sólo
recuperar los valores que nos identifican como partido - los valores de la
libertad, la igualdad y la justicia- sino reivindicar la tradición del
socialismo liberal. Por todas estas razones, Carlo Rosselli es aún hoy una
fuente de inspiración y de reflexión para los socialistas catalanes. En un
momento en que hace falta recuperar la preeminencia de la cultura del
trabajo en nuestra sociedad y la importancia de la responsabilidad
individual en la vida colectiva, el socialismo liberal es la síntesis necesaria
entre socialismo y liberalismo, una síntesis indispensable para gobernar
sociedades complejas que funcionan en el marco de economías de
mercado avanzadas.
P.S.
El problema que te el PSC en general i en Zaragoza en particular és que ja sels han adelantat aqui a Catalunya, i ha sigut justament CiU qui ho ha fet, és per aixó que CiU molesta, perque ara tothom voldria fer de CiU.
Caldria que la ciutadania s'assebentes de tot aixó, però, com ho fas per enviar missatges tant complicats quant la comunicació es basa en la simplicitat del missatge?.
Que em diguis que el naZionalismo Català vol la llibertat em trontxo, nen. Llibertat d'imposar la llengua, llibertat de discriminar als no naZionalistes... Ara voleu el transvasament perquè us ve bé, però el transvasament per a València, Murcia i Almería, no. El que voleu és la llei de l'embut i ja està. La part àmplia per a vosaltres, la petita per als no són catalans. Que no ens xuclem el dit.
"Quant els estats administran entre el 40 i el 50% del PIB d'un pais i no sembla que ni les "esquerres" ni les "dretes" estiguin en disposició de canviar aquest FET de manera SIGNIFICATIVA, no te gaire sentit parlar de dretes i esquerres."
Si de cas, s'haurà de parlar amb més motiu, ja que la incidència de les polítiques és molt superior a la que era fa anys. Una altra cosa és que les esquerres tinguin tendència a alinear-se amb els programes de les dretes, fet que no vol dir que haguem d'exigir que no es parli de dretes i esquerres sinó justament el contrari: que exigim que els polítics actuïn d'acord amb els programes.
D'altra banda, em sembla ben incoherent dir que no té sentit parlar de dretes i esquerres, i acte seguit defensar el caràcter socialdemócrata de CiU -que compro en algun àmbit, principalment la sanitat, i que em sembla una manca de criteri en altres, com l'educació-.
"Ciutadans serà el que diguin els seus estatuts"
Bé, a veure quan et veig pel cimera defensant el catalanisme del PSC i el PPC, que també figura en els estatuts.
Ser lliberal, és de dretes o d'esquerres, popota?.
Hi ha de tot, josep, de hayek a rawls
I ser socialista?, en qué consisteix popota?.
Publica un comentari a l'entrada