Itching like grass

Conseller Top-manta

Hi ha qui prefereix portar unes arracades de Tous, encara que siguin falses. Tant hi fa que l’osset sembli un estruç o que siguin lletjor i poca més. La qüestió és lluir unes arracades de Tous. O un polo de Lacoste encara que en el somriure del cocodril hi hagi més càries que dentadura. La qüestió és lluir un suposat polo de Lacoste. És trist que no podent pagar un Lacoste o una relíquia de Tous s’opti per acabar en els braços de la vulgar pirateria. Per pura vanitat. O beneiteria. Haver de sentir-te ben estufat per mor de les marques és molt trist. Com diu avui en Sostres, “fer l’hortera és barat de preu i car de dignitat a tot arreu igual”.

Fins i tot un indocumentat com jo pot arribar a comprendre que no és el mateix ser conseller de la Vicepresidència que ser vicepresident. Per la mateixa regla de tres que qui fou conseller de la Presidència, en Trias, mai va confondre el seu càrrec amb el de president de la Generalitat. Ni que un hipotètic conseller de la Regència sigui cap rei. Penso que el tupinet més obtús pot fer-se càrrec de l’assumpte. Però no: el flamant conseller de la Vicepresidència encara ho ha descobrir.

Tinc un amic jurista al qual li arriben invitacions oficials, signades pel vicepresident. Diu que això seria motiu de presó. Per usurpació. Qualsevol que no sigui metge, per exemple, no pot ostentar de ser-ho. Pot acabar a la presó. Suposo que exagera. O no.

Ara tenim en Montilla de vacances. I en Carod s’ha tornat a inflar. Un altre gol. Diuen que és perquè substitueix el president del país. Això és el que ens fan creure. Aquesta és una potestat –la de substituir el president de la Generalitat- què, segons l’Estatut, només pot exercir-la el conseller en Cap o qui determini la llei.

Com que en Carod no és cap flamant conseller en Cap, ni s’hi ha legislat al respecte, s’ha hagut de tirar del top-manta. Per un país que legisla les prohibicions de transvasaments d’aigua i se les salta a base de fer “captacions temporals en situació d’emergència”, el top-manta és un recurs que gaudeix d’una saludable solvència també en les altes cotes de la nostra política.

Però el que sí pot fer un president de la Generalitat és delegar funcions. I és per aquesta via que obra el miracle. S’opta per tirar de veta en la potestat que té el president per delegar funcions i convertir al conseller de la Vicepresidència en virtual substitut seu. Aquesta és l’argúcia que s’ha fet servir perquè avui el conseller de la Vicepresidència pugui substituir el president de la Generalitat: delegar la funció de la suplència, que suposadament es troba entre les que té el president.

Ara bé: la suplència del president de la Generalitat no és, per raons òbvies, una funció del president de la Generalitat,. Per aquesta lògica tan particular, en cas de malaltia, en Montilla es podria reemplaçar a sí mateix, com el surrealista actant principal d’un conte de Monzó. Aquesta interpretació el que fa és convertir el sistema en la mateixa caricatura que l’ós de Tous o el cocodril de Lacoste de top-manta.

Tenim un conseller de la Vicepresidència que exerceix de vicepresident, i si cal de president. Més content que un gínjol. Com aquell qui acaba de trobar una ganga de top-manta.

Només desitjo que el país no segueixi aquest model. Catalunya és bastant més que una façana feta de filfa. És molt més que aquesta oficialitat tan infantil i lamentable. És bastant més que aquesta lògica regnant, més a prop de la presa de pèl que de l’alta política. Més a prop del model top-manta que el d’una realitat històrica i política que fa més de mil anys que s’arrossega.