Sobre l’abstenció ( i 4)
La fórmula màgica
Les tres potes que aguanten, segons el meu humil entendre, el pes de l’abstenció, són el ciutadà, el polític i els mitjans. Dedicaré doncs remeis per a cadascuna de les parts, sabent que són tots ells peces del mateix engranatge.
Pel ciutadà
El grau de desconeixement que té sobre la realitat política és injustificat. Però el que és inacceptable és la deserció. Si aquest personatge gira la mirada només vint anys enrere veurà clarament que la societat ha avançat. De forma rotunda. Aquesta millora no aflora per generació espontània. Reclama la implicació de tothom, per tal de poder garantir el progrés. D’aquest progrés en gaudeixen fins i tot els políticament “passotes”.
La teràpia a seguir amb la ciutadania pot anar des de convertir en obligatori el fet d’anar a votar, combinar les noves tecnologies per facilitar-ho al màxim, o proposar incentius de tipus populista com ara fer les votacions en dia feiner. Però en el darrer extrem contemplaria l’obligatorietat.
Crec, també, que la base de tot plegat és el desconeixement, per activa i per passiva. Aquí el paper en el camp de l’ensenyament té el seu pes. En la fase de formació de l’individu caldria preveure alguna matèria que tracti específicament el nostre sistema polític. Això s’hauria de combinar amb pràctiques dins els partits i institucions. És important trencar certs mites i certs tabús. Fins i tot acceptaria una afiliació política temporal obligatòria. És important creuar la porta dels partits. Pels ciutadans i pels mateixos partits. Res a veure, però, amb la ridícula assignatura de ciutadania progre ni la de constitucionalisme carca.
La classe política
El descrèdit d’aquesta classe és la que provoca el col·lapse del sistema. És tracta, doncs, de reservar, mantenir, la seva bona reputació per la via dels fets. Anar en contra d’això hauria de ser socialment reprovable i penalment castigat. Qualsevol intent de substituir la política per la picaresca hauria de tenir conseqüències. Rigor i política han d’esdevenir conceptes indestriables.
En aquesta professió només s’hi hauria de poder exercir després de tenir un recorregut solvent al món privat. Al món real, vaja. Trencar la gran mentida de que tothom és apte per a fer de polític. És molt descoratjador veure com determinades nul·litats fan de representants nostres. És del tot imprescindible exigir uns mínims per poder-hi accedir. Aquesta és una norma no escrita que només els més rucs de tots han gosat trencar. Potser hauria d’haver una carrera, un curs d’orientació. Fa fredar veure en quines condicions s’accedeix avui al món de la política. Per contra, cal proveir d’un sou digne a la professió de polític. És l’única forma de foragitar els carcamals. Si vols tenir gent competent, cal oferir sous competents.
Els partits
Els dedicaria una llista d’idees basada en el que suggereix el Grup Hayek:
-Increment del finançament públic dels partits
-Control judicial de la democràcia interna dels partits
-Incentivar les aportacions privades individuals als partits
-Reforçar la independència de l’òrgan fiscalitzador dels partits
-Garantir la transparència del finançament que reben les fundacions dels partits
-Prohibició de candidatures que rebin donacions d'empreses públiques o privades que mantinguin relacions amb l'Administració.
Aquest còctel, ben sacsejat, hauria de suposar entre d’altres conseqüències, sancions per a quan els executius incompleixin mandats del Parlaments o les promeses que es van abocar per arribar a guanyar el poder.
Caldria fer un capítol a banda, amb el tema de la justícia. I potser lligar-lo amb el dels mitjans de comunicació. Sense una justícia eficaç el sistema trontolla. Tothom pot quedar al descobert. Suprimir l’Audiencia Nacional seria un primer pas. Reforçar la figura de l’emparament davant el CGPJ quan un jutge se senti pressionat políticament, un altre. Dotar de més mitjans el servei d’inspecció del CGPJ i atorgar-li la màxima independència. Fer factible la despolitització del CGPJ, canviant els procediments d’elecció dels seus membres.
Els professionals del periodisme haurien vetllar abans que ninguna altra instància per a garantir el subministre d’informació tendent a ser objectiva. Caldria fer una revisió del codi deontològic i aplicar-lo. Cas que la iniciativa no sorgís del propi gremi, caldria que la justícia pogués substituir eficaçment tal mancança. Fer una carrera política costa molt. Enfonsar-la, gens.
13 comentaris:
Benvolgut amfitrió,
Crec que "el ciutadà" som tots, fins i tot polítics i periodistes. És per això que el que sigui bó per aquest ho és per a la resta. Per la meva experiència, la teòrica sense pràctica ofereix resultats molt fluixos. És millor participar en una organització que estudiar una assignatura sobre responsabilitats (polítiques, en aquest cas). En general, el que ha estat en un esplai, a la Creu Roja, en definitiva, en una organització, des de ben petit, sap que, el que no fa un ho ha de fer un altre, aprèn a encaixar crítica i a fer-la, etc. Així doncs, recomano aquesta via: participar ben aviat en grups on calgui assumir responsabilitats i compartir-les.
Salut i independència!
L'anònim de la porta oberta
Són d'agraïr els teus esforços per buscar solucions contra l'abstenció.
Senyales tres peus però finalment les receptes són totes polítiques de manera que ens hem d'acabar preguntant si als polítics els interessa acabar amb l'abstenció. Provablement no.
Em sembla que ja ha passat a la història allò de que guanya qui més mobilitza el seu electorat. Ara, vist que són incapaços d'il·lusionar a ningú, aspiren a que l'abstenció afecti més al contrari.
Admirat Desmó,
Completament d'acord a grans trets, llevat de la "obligació" de votar, cosa que només he vist en països sud-americans. No n'estic segur del vot obligatori, com tampoc n'estic del dret de vot de tots aquells que no es prenen ni la molèstia d'informar-se del que voten.
Sobre la formació exigible per fer de polític -cosa que he defensat sempre-, sovint es topa amb l'acusació de "classista" o d'altre més rocambolesques com "oligarca". Però jo segueixo pensant que per accedir a segons quins càrrecs, hauria de ser exigible, com a mínim, una llicenciatura. Un president sense formació és de vergonya. Un successor d'en Rigol que només té la EGB és de país subdesenvolupat. I uns consellers sense formació a nivell superior és tant o més reprobable. I és que, si per exercir com a funcionari d'alt nivell si que s'exigeix una carrera, com és possible que no sigui exigible als qui, en principi, estan per damunt d'aquests?
Una altra mida que proposaria és la d'equiparar els sous dels polítics al que guanyarien treballant al sector privat. D'aquesta manera evitariem l'intrusisme dels aprofitats (i probablement el PSC tindria problemes a l'hora de confeccionar les seves llistes :D)
Benvolgut anònim,
La única forma de saber què és la política és trepijant-la. En la mesura que la política és un bé de primer ordre, cal que tothom aprengui a saber perquè ho és. I ho ha d'entendre sense intermediaris.
Joliu,
No veig que siguin totes mesures polítiques. Fer estudiar o exigir un nivell de preparació no és necessàriament una mesura política.
Als únics polítics que beneficia l'abstenció són als mediocres. Per tant cal posar bases per a que la mediocritat no tingui cabuda en el sistema.
Jo segueixo pensant que en temps de temptacions abstencionistes, guanya qui sap mobilitzar el seu electorat. Quan l'horitzó és anar a treure uns resultats espectaculars, aleshores has de fotre mà a l'electorat que no és propi. No és el cas.
Per entendre'ns: avui encara cal explicar-li a un convergent perquè collons ha de votar en Duran. Ara, estic d'acord en que tothom està mirant a veure si se la fot l'altre, per què hi ha un certa incapacitat per fer trempar els propis.
Admirat i benvingut Karbeis,
Jo com a liberal estic en contra de les obligacions. Ara, en el cas que ens ocupa vol dir que estem sota mínims. I no solament passa en països sud-americans. A Suïssa o Bèlgica, per exemple (parlo de memòria).Hi ha casos a Europa on, per exemple, votar referèndums és obligatori.
Ara, també t'he de dir una cosa: al punt on som, no distem massa d'una república bananera, sigui a llatinoamèrica o sigui a l'Africa. I no em deixis començar la llista!.
El tema de la formació és bàsica. Per no semblar tercermundistes, naturalment. Però més que qualsevol llicenciatura, caldria una formació específica, amb el rang de llicenciatura, si vols. També va haver, per exemple, una senyora dermatòloga que va fer un munt de barbaritats fent de consellera. Si a un pelele li demanen el nivell C per accedir a l'administració, al president no l'hauria de tenir?. I, d'altra banda, si un té el títol d'ebenista, oi que no pot exercir de dentista?.
Cal una formació específica per arribar a exercir la política. Com en qualsevol altre àmbit. Resulta que parlem del tema més important i qualsevol pot arribar a gestionar-lo. Sense garanties de cap mena.
Finalment, el tema del sous. La societat en general o és hipòcrita o és insconscient com una mala cosa. Exercir de polític és durissim. I qui vol pencar de valent i cobrar al nivell que li correspondria sap que ha de cercar-ho lluny de la polítiqueria. Gent preparada en tenim. Passa que no són precisament imbècils.
Dess,
per raons de feina aquesta setmana he tingut oportunitat de parlar en directe amb un conseller, no diré quin, i et puc dir que la qualitat i la preparació del personatge deixen molt que desitjar. No és precissament el que jo hagués escollit per a la responsabilitat que té.
I a més, el posat, el to, l'entrevista que va durar dues hores, varen ser absolutament destrempants; no va entomar cap de les idees que li vaig exposar, no va entendre cap dels conceptes que varem comentar; però és que a més, els acompanyants, els que li feien la cort, no estaven més ben provists que ell...La qual cosa em va fer pensar el següent: o canviem el concepte de professió política per donar pas a persones valuosos que no prefereixin l'empresa privada, i a més descongestionem el tema de les subvencions als partits o no tindrem ningú amb la vàlua suficient com per endreçar res...pregunta tonta del dia: què li hauran ofert a Pizarro per deixar un lloc on guanyava trenta vegades més que on anirà a parar a partir del 9-M?.....
salut amic!
Les mesures polítiques o no les han d'imposar els polítics. El politics que manen per ser més concrets.
Als únics polítics que beneficia l'abstenció són als mediocres. Als polítics que manen per ser més concrets.
I sí, desespera necessitar tants esforços per convèncer a un nacionalista que no votar o votar en blanc és equivalent a votar l'enemic.
Sobre la conveniència de qui hauria de formar part del l'àmbit polític (És del tot imprescindible exigir uns mínims per poder-hi accedir) cal tenir present que el problema ve de la constitució mateixa, el l'apartat que diu: qualsevol pot ser elegit. Això que penses (i que a voltes jo també m'ho qüestione) demana tocar la santa constitució. Ras i curt.
Trina,
Una reunió amb un conseller és una experiència religiosa. Sempre ho ha estat, però ara encara més. No sé de quin conseller parles -o potser sí!-. Però el cert és que la cort que actualment forma l'executiu català és gent que fa anys i anys que no toca de peus a terra. Més enllà del recinte del partit. Problablement no tene ni idea de que pensa en realitat la gent o de cap a on volen anar.
Tenim polítics que ratllen l'autisme. Prova d'això és l'actual deserció. Amb gent sensible, que sàpiga interpretar el sentiment de la ciutadania no es donaria aquest alt grau de decepció. No és fruit de cap casualitat, sino d'una relació causa-efecte.
En Pizarro potser a l'edat que té i la trajectoria professional que ha portat, brillant, segurament la temptació no li ve en forma de diners. Potser és coqueteria o vanitat el que li queda per engreixar.
Joliu,
Evidentment, seràn el polítics que manen els que han d'impulsar aquest canvi. En aquest sentit estem d'acord.
En canvi no estic d'acord en que a TOTS els polítics els vagi bé l'abstenció. Un autèntic animal polític no vol abstenció, sinó guanyar el cor de la màxima gent possible. En el cas dels mediocres, la cosa és diferent. Amb la mínima possible, la que sigui, encara que ratlli els surrealisme, ja en tenen prou. I no és el cas comú. Cal, però, que retorni la possiblitat que la política la regni el cantó dels polítics coratjosos, més que la inutilitat present.
dospoals,
La santa constitució és ben tocable. Qualsevol país democràtic, verament democràtic, no sacralitzen una qüestió com aquesta. Però probablement caldria fer-ho.
De totes maneres només caldria tocar-la per dir: qualsevol, que acrediti solvència, pot ser elegit. Res més que això.
Si has entès TOTS m'he explicat malament. Jo parlava dels que manen per ser més concrets.
Joliu,
Perdona, estic una mica espés.
Hola:
1) Estic molt en contra del vot obligatori.
2) Estic moderadament en contra de l'adoctrinament polític dels infants. En tot cas, sí em sembla del tot inacceptable pretendre omplir-los la mollera de collonades sense donar-los el dret de votar.
3) Demanar mínims de formació o del que sigui per excercir de polític és la mort de la democràcia. El que ja em tira d'esquenes és que simultàniament es demani això i alhora s'exigeixi vot obligatori. Dic jo que si un defensa que només manin els que en sàpiguen, amb idèntic motiu defensarà que només els puguin triar els que també en saben. I diré més: a la proposta encara li trobaria el què si percebés que els polítics amb un nivell de formació més alt o amb més relació amb el món de l'empresa fossin la pera. Òbviament, no és el cas, i són exactament igual que els altres.
4) La informació dels periodistes no té per què ser objectiva, els mecanismes de control de premsa atufen al que hi havia a l'altra banda del mur de Berlín. Que no sigui objectiva no vol dir que no hagi de respectar les lleis i, més concretament, les que afecten a la protecció de l'honor.
5) En matèria de justícia estic parcialment d'acord. El que no veig de cap manera és la manera de despolititzar el CGPJ, com no sigui proclamant un estat català.
6) Tanmateix, el que més m'acollona de tota la proposta és la manera com passa olímpicament de tots els mecanismes de participació, començant pels referendums i acabant per la promoció de debats parlamentaris i iniciatives legislatives amb la recollida de signatures de ciutadans.
Popota,
1) Jo també. Com també estava en contra de la llei del tabac i ha resultat una meravella de la pedagogia.
2) Parlo de donar coneixements que permetin als infants, futurs ciutadans, no veure fantasmes on són. És saludable. I ja votaran quan siguin grans. Ara, tampoc he precisat a quina edat caldria fer aquesta mena d'exercici.
3) Escolta, has provat anar a un ebenista a que et faci de dentista?. Demanar el mínims de formació a qui sigui no és la mort de res. El que mata és la situació actual, que per desgràcia no és una especulació meva. Tens la prova tangible i encara en tens algun dubte?.
Crec que veus massa on jo no apunto res ni de conya. Demanar formació em sembla bàsic. Com bàsic és que voti tothom. Que voti tothom és la meva premisa, tant que fins i tot ho faria obligatori.
4) La informació sinó cerca l'objectivitat que és?. I és clar, a més ha de respectar lleis. Les que siguin. Periodistes i no periodistes.
5) Proclamem l'estat català. A mi ja m'hi trobaràs. I ara també es podria influir més en aquest sentit. Només que els polítics catalans es possessin d'acord a Madrid. Tots, vull dir.
6) És una declaració de principis. No una recepta detallada pel dia a dia. Que no hagi fet cap referència a això no vol dir necessàriament que hi estigui en contra. Que no hi estic. És més, penso que aquests mecanismes ara mateix no són la cosa més atrofiada. Funcionen raonablement bé.
D'acord. No m'abstindré. Ho havia sospesat però sabia en el foc intern, que no podia deixar de votar. Estic d'acord en la vostra anàlisi; especialment en la impossibilitat de creure que tothom pot fer política. Com poden haver-hi 911 alclades i 10.000 regidors en aquest país que estiguin ben preparats? És impossible. A polític de primera fila s'hauria d'arribar, quasi, per oposició. I evidentment, ben pagats i ben "fiscalitzats" a nivell de resultats. No ho veurem, però haurem de seguir demanant-ho.
Publica un comentari a l'entrada