Itching like grass

Sobre l’abstenció (1)
El ciutadà

En el post sobre l’efecte Fujimori en B.Costa em demana la fórmula màgica per lluitar contra l’abstenció. He de dir que el màxim que puc arribar a fer és donar la meva humil opinió al respecte. Necessitaré, però, més d’un post per poder tocar el tema.

Per començar, suggereixo una atenta lectura del document que va elaborar el Grup Hayek, en la jornada que va organitzar el 9 de novembre del 2007, titulada "Crisi de la Democràcia a Europa: Estat de la qüestió i propostes". És a dir, sobre aprofundiment democràtic. El pots trobar al seu lloc web o bé baixar-te’l des d’aquí. Aquest és un material que accepta punts de vista nous i debat. Pots trametre la teva opinió directament al Grup o si prefereixes, me la fas arribar a mi. Justament aquesta setmana vaig parlar-ne amb el seu redactor, en aquest sentit: que aquest redactat sigui susceptible de ser ampliat, retocat, millorat, via aportacions externes. Estaria bé, doncs, que facis córrer el document. Sobre tot si sents el pes de l’abstenció damunt la teva consciència. I és clar, que trametis la teva opinió, encara que sigui per dir si et sembla bé, malament, millor o pitjor.

Entenc que el fenomen creixent de l’abstenció és el final d’un procés, on hi ha més d’una part implicada. Vull dir que la culpa no és o d’uns o dels altres. Ni d’un fet puntual. Crec, molt cert, que els polítics són responsables d’aquesta situació. Però crec que també és la visió fàcil i naïf de voler encarar el tema. L’altra banda, la que correspondria a la ciutadania, s’ha tirat pel pendent de la deserció en qüestions bàsiques, elementals, d’una forma vergonyant. Aquest ciutadà mig, anomenat com a referent de tantes coses, no és més que una vulgar mostra de pura decadència. De caricatura d’ell mateix. I aquí no s’hi val a donar culpes a tercers.

Si avui la política decep tant és perquè la ciutadania es mou per unes pulsacions poc saludables i difícils d’empeltar amb el sistema. Principalment perquè no vol assumir cap mena de responsabilitat. Ni pública, ni privada. És més, és conscient que certes actituds són d’una irresponsabilitat absoluta. Ara, prefereix seguir essent actor passiu i irresponsable perquè la impunitat dona un marge immens. És molt difícil ser identificat davant de segons quines situacions. La ciutadania ha fet un ús excessiu, demencial, suïcida, de la pròpia impunitat.

Hi ha dos vasos comunicants que no s’aguanten per enlloc. Per a mi il·lustren perfectament aquesta decadència cantada. D’una banda vivim en una època on mai com ara havíem tingut una producció anual tant alta d’universitaris i d’altra, veiem com canvia el criteri informatiu dels mitjans. No cap a notícies que se sofistiquen intel·lectualment, sinó cap a flaixos cada cop més desproveïts de fets realment importants. Només cal mirar qualsevol dilluns la importància atorgada a l’esport en una portada de La Vanguardia d’avui i una de fa vint anys. El resultat és simplement aberrant.

Una ciutadania que només reacciona a estímuls relacionats amb l’oci dona com a resultat un país entre malalt i mort. Una ciutadania que no està disposada a aplicar-se domèsticament determinada disciplina, és un fenomen absolutament prescindible en el curs de la vida. Hi ha un cert nivell d’exigència individual, que per pur esperit de supervivència, no pots delegar, ajornar o no executar. Per més que t’empari la impunitat.

Una ciutadania a la qual cal advertir que no abandoni impunement un gos, o que cal recollir-li la caca si la bèstia ho fa en via pública, és una ciutadania malalta. I que no està en disposició de fer gaires retrets tintats de moralina a ningú. Ni als seus polítics. Un país mentalment tan feble és pràcticament impossible que pugui resistir el pes de la democràcia. No està predisposat a assumir la quota de responsabilitat a la qual t’obliga el fet de ser lliure i de malavejar a continuar sent-ho.