Desafecció
He tingut un cap de setmana més tortuós que el debat estatutari. Molt surrealista i esgotador i sospito que el millor encara ha d’arribar. Ja tenia planejat no fer el pont, de fa temps. Ara, el que no sospitava és el cacau que se m’acosta. Penso, un cop més, que assistir a la manifestació em va venir de perles.
No he tingut temps ni de llegir cap diari ni de veure televisió. Fins aquesta matinada no he donat el primer cop d’ull a la premsa i he pogut cercar en la dimensió blogaire. En Mikel va recomanar l’editorial de El Pais i he de confessar que no em va sorprendre gaire. Em va emprenyar, que és una cosa diferent, però de sorpresa ben poca. És en coses com aquestes que aflora certa poètica i recordes a en Josep Pla quan diu que el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes.
Però després, amb la perspectiva de les quaranta-vuit hores i els ulls frescos, continuo llegint i a més de la poètica el que m’assalta és el flaire de la “desafecció”. Ja podem anar “ratllant” amb aquesta cançoneta a l’estranger, ja. No cal advertir ningú perquè el mestre de la desafecció volta per aquí.
Abans de l’1-D Montilla deia que es desmarcava de la manifestació fent notar que no és hora de l'èpica, sinó de l’eficàcia. Passat l’esdeveniment, la pensada presidencial dona per afirmar que "mai s'havia actuat amb tant realisme" ni s'havia "invertit tant" per part de la Generalitat i l'administració central com ara.
Bé, si això fos part del discurset que pot obsequiar-nos la ment redactora dels editorials de El Pais, La Razón, o l’ABC pots arribar a pensar: correcte. Sense novetat. Ara, que ho faci tot un president de la Generalitat la cosa canvia, perquè ell solet esvalota el fantasma de la desafecció. Aquí mateix, dins el nostre país. I no cal anar a Espanya amb aquesta mena de romanços.
17 comentaris:
Jo vaig anar a la mani del 18-F, tots molt contents però després res de res.
Cal un canvi total de la classe política.
Sir william temple,
Cal una revolució, certament.
D'aquell 18 F a dia d'avui no hem avançat gaire. Cal que algú faci anar la clau, si no vol el suicidi col·lectiu.
La revolució ja s'està produint: la Revolució Catosfèrica
A qualsevol altre indret del mon el govern dimitiria despres del 1D. Pero no a Catalunya, i, s'ha de dir, no mentre ERC sigui complice.
Tonibanez,
S'ha de dir que si internet és el referent, aleshores som sobirants com qualsevol altre. Virtualment anem per davant la realitat.
RA,
Sí, qualsevol polític seria bastant més sensible. En el cas de Montilla i en el cas d'ERC.
Dessmond, si pots recuperar l'entrevista del dissabte Avui-Montilla... perat:
http://paper.avui.cat/article/politica/107444/es/pot/ser/optimista/estar/emprenyat.html
Pots comprovar la ràbia contiguda d'aquest pobre home, sí pobre home. Una persona que mira enrera donant la culpa de tot als 23 anys de CiU és una persona pobra.
Aquí vaig flipar. Té tota la raó oju!!.
¿És partidari que es publiquin les balances fiscals?
No hi tinc res en contra, però primer hauríem de tenir clar quina metodologia usem que sigui acceptada per tothom. D'estudis n'hi ha més d'un i més de dos... I diuen coses diferents.
Hi ha dues metodologies que el ministeri actual d'Economia accepta...
No, no n'hi ha cap.
N'hi ha dues, president.
Dues vol dir que no n'hi ha cap. Si donen resultats diferents... No hi ha una metodologia, i estaria bé que hi fos, perquè així no es qüestionarien els resultats. En qualsevol cas, es posaria en evidència el nostre dèficit fiscal.
La classe d'en Castells de dissabte pel matí va fer els seus efectes!?!!.
Preuat Dessmond,
esperava algun apunt sobre el socialisme liberal de Pepe Zaragoza i després sobre el socialisme stalinista de Joan Ferran.
Jo n'he fet un: http://casalsprat.blogspot.com/2007/12/psc-de-giddens-stalin.html
Espero la opinió d'un liberal de pedra picada com tu.
Una abraçada.
tu ho has dit , l´editorial de "el Pais" no ens hauria de sorpendre pero cony t´agafa una emprenyamenta que tela... en fi... en el fons estan creant mes convicció nacional entre els moderats entre els quals m´incloc
El problema és què el govern i tots els seus membres. Van mancats d'épica i encarà més d'eficàcia.
I sobrats de intervencionisme, ineficàcia i voluntat de control de tot el què passa pel país.
Jordi.verdura,
Agraeixo la recomanació, però la veuré més tard. Vaig amb el temps just.
El discurs de'n Montilla sempre va a petar al mateix punt: al no res. Esta d'acord amb les balances fiscals, sempre que no s'ensenyin. Aquest el punt final del seu discurs. Pots danr-hi els tombs que tu vulguis, però a la fi no hi ha més que fum. Com quan acaba els discursos dien visca Catalunya lliure. Sí, lliure sempre que no exerceixi la llibertat.
Jordi,
Jordi,
Em llegiré l'article de'n Zaragoza. Ara, també he de dir que els socialistes són els taxidermistes perfectes dels mots. Un tipus com en Zaragoza, que avui es declari liberal, fa riure. Igual que en el seu dia en va fer n'Aznar exactament pel mateix.
El que si que és cert és que avui el socialisme és un dels recursos més conservadors que hi ha. I cal donar-li algun vernís per rejuvenir-lo.
El mateix que passa quan els socialistes parlen d'autogovern, o sobre la llibertat de Catalunya. Tot el que tu vulguis, mentre no sigui aplicable. T'ofereixen la lluna, vaja.
Hi ha molt de nerviosisme a la família socialista i em temo que ara ha arribat l'hora de fer el tastaolletes taxidermista. Tocar-ho tot, a veure si arrepleguen algun despistat, però res més. Socialisme i liberalisme són antagònics. Com vols fer casar el dirigisme amb la llibertat de l'individu?. Amb algun invent de la Senyoreta Pepis. Altrament, és impossible.
mikel,
Crea consciència o radicalitzat?. Jo no ho tinc clar, això. Tu et sents més català o més emprenyat?. Jo crec que estan eliminant el terme mig. O estas amb mi o contra mi. Discurs idèntic al de n'Aznar, per cert. Jo sempre he tingut molt clar el que sóc. Ara, reconec que si em van retallant el marge jo no tinc més opció que retallar, també.
josep (sl),
Hi ha una clara pèrdua de sentit de la realitat. Ara mateix gasten un discrus absolutament imcomprés i fins i tot gesn compartit.
Es dificil d´explicar per escrit jo tambe tinc sempre molt clar com hen sento i suposo que si que segueixo sent igual de catala pero molt mes emprenyat el que pasa es que despres de llegir editorials com els de "El pais" noto que per moments m´acosto al discurs dels partits mes radikalitzats.
Se que segueixo sense explicar-me prou be , pero ho tinc força clar dins del meu cap.
mikel,
Entesos. Si, ara t'entenc. De fet, mentre escrivia el comentari també pensava en aquesta possibilitat. Capto, capto.
S'ha de tenir una ment molt retorçada o bé estar molt nerviós per escriure una editorial com la d'El País.
No he acabat d'entendre quina relació hi ha entre els quilòmetres de metro construïts pel govern Pujol i el desastre de RENFE. Jo creia que no tenia res a veure una cosa amb l'altra.
Si el Montilla i el seu seguici duren gaire més, estem arreglats. Avui el Montilla diu que dóna suport al Joan Ferran. ¿Tindran marge i el suport d'Esquerra per acabar d'espanyolitzar TV-3 i Catalunbya Ràdio
joan,
S'ha de ser un espanyolista demagog. Una manifestació com la de l'1-D fa por a l'espanyolisme caspós. Que és el que ha estat aquest editorial.
reflexions en català,
Esquerra s'ha de definir a veure amb qui vol fer la Casa Gran. La d'ells o la nostra.
Dessmond,
La política de Jordi Pujol era clara, competències, després aconseguirem els diners. Cal consolidar la Generalitat com a administració única de Catalunya. El problema ve després quan consolidada la Generalitat no hi ha recursos i això lliga amb una política de reculada autonòmica ben organitzada. L’augment de pressupost entre 2003 i 2008 és impressionant i és gràcies a uns pactes fets per Pujol – Mas i no precisament amb el PSOE. Durant el temps del PSOE no s’ha variat el model. Lògicament aquest model està exhaurit.
La política PSC és una altra. Primer diners i després competències. I si cal compartim-les. Per exemple la Llei de la Dependència que és una clara invasió autonòmica justificada pels diners.
Són dues polítiques ben diferents. Montilla diu que això és bo pels ciutadans, l’anterior era és bo per Catalunya com a país i a la llarga per als ciutadans.
La manca de diners amb una pèrdua d’orgull nacional porta a la desafecció. El tema del TGV no és només culpa de Melani. El que passa que la senyora aquesta és la negació d’un polític. El desgavell va ser pactat per tothom amb un intent de construir alguna cosa que donés satisfacció a tothom. ÉS com si em dius que t’agraden les maduixes, jo et dic que el lluç i un tercer el cafè. Ho mesclem tot i el desastre és monumental, bé si no fa una creació Ferran Adrià que no és precisament la Melani. Igual va passar amb la Fira de Barcelona, amb el Port de Barcelona o am b l’Aeroport de Barcelona. Massa administracions amb partits que volien medalles o polítiques pròpies.
Evidentment el PSOE a l’Ajuntament, la Generalitat i Madrid durant deu anys acaba amb això. Bo per Catalunya. Bé nacionalment desapareixem. Potser ens quedarà Sant Jordi i les sardanes.
Publica un comentari a l'entrada