Itching like grass

Blogs Solidaris

Na Joana, primer, i el Veí de dalt, després, em passen un mort d’aquests que en diem meme. Una cosa que jo no acostumo a fer, encara que porti el títol tant encomiable de Blog Solidari. Ara, vist que aquest mort ve d’on ve, no m’hi puc negar. No voldria començar el Nadal de l’inrevés. Suposo que el fet de conèixer-los fa la pressió irresistible.

Com que no amago la meva simpatia a això dels memes, vull dir que amb aquesta llista els “nominats” no estan obligats a res. Sé que l’esperit del Blog Solidari vol provocar l’efecte dominó. Però en aquest cas penso que podeu fer bonament el que creieu. Sense cap mena de remordiment de consciència.

Això del Blog Solidari consisteix en distingir set «blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps». Podeu trobar més informació al blog de’n Jesús Badenes, tot i que la història sembla que la comença en Carles Puigdemont.

En Duran i Lleida
He escollit aquest blogaire perquè fa relativament poc que s’ha estrenat en aquest món. Des que va començar l’he anat seguint. Crec que fa unes entrades molt interessants, al marge de si pots compartir –o no- la seva opinió. El que més em meravella és el ritme frenètic de blogaire que porta. Espero que no es desinfli.
També he decidit triar-lo perque és un polític en primera línia. Aviat tindrem una nova crida a les urnes i en Duran necessitarà una obvietat que es fa imprescindible per tocar la mel de l’èxit: convèncer els seus. La lectura del seu blog penso pot ajudar a aquestes ments ara tan extraviades.
Jo li agraeixo, sobretot, que permeti comentar les seves entrades. I ell molt cops les respon. S’agraeix i molt, venint d’un polític encara que tingui crosta.

En Joan Safont
Tot i que darrerament s’ha contingut, en Joan fa –feia- unes entrades molt llargues. Però sempre molt treballades. Jo vaig començar a llegir-lo a partir d’una que tractava sobre el Pròxim Orient. Doneu una ullada a la carpeta que té oberta al respecte. En Joan milita a Esquerra. És a dir, recomano un altre “polític”. Però aquest és molt jove. Té la virtut de ser una persona summament educada que irradia molta confiança. I dona la impressió que ha de ser molt difícil fer-lo emprenyar. Té un gran recorregut per endavant. Espero que les misèries pròpies de l’ofici no el facin desistir de fer camí en el terreny de la política.

En Ferran Caballero
Té un blog anomenat Paraula d’Stone. També se’l pot trobar al blog de’n Salvador Sostres. Crec que és un dels millors fitxatges que el polèmic periodista va fer. Mentre aquella finestra en més d’una o des dues ocasions s’ha convertit en un galliner, ell sempre ha seguit el seu ritme de creuer amb les seves disquisicions filosòfiques. Malgrat les seves reflexions, sempre profundes, és un paio molt jove. I liberal. Un altre personatge amb un gran futur per endavant, vaja.

En Roc Armenter
Té un blog amb batejat de forma curiosa: El nom dels peixos. Viu a Nova Iork i treballa per la secció de recerca del Federal Reserve Bank of New York. Això, que d’una banda llueix molt, d’altra, l’impossibilita escriure pel Grup Hayek. Sempre fa unes entrades molt subtils sobre la vida americana. És un luxe trobar algú que parli amb la voluntat de ser just, equilibrat, escrupolosament objectiu amb el que troba al seu voltant. A Catalunya només pots trobar cacatues parlant d’Amèrica. Per això resulta tan profitós topar amb un esperit liberal al moll de l’ós de la cosa capitalista. Només espero que en temes de vestir, no hagi rebut les influències d’en Sala i Martín.

N’Elíes 115
Fa temps que segueixo el seu blog. Molt d’ERC, ell. Fa temps que el llegeixo i m’agrada molt el que hi planteja. Generalment són coses que qualsevol nacionalista pot subscriure. A vegades l’atzar et porta a un cantó o altre. Si jo t’expliqués, Elíes... Però hi ha persones que malgrat el carnet que puguin tenir, el que realment els pesa és el país. Un partit és un instrument per a construir una obra que valgui la pena. Quan aquest mitjà fa llufa, sempre queda el blog. Ell ha lograt convertir el seu en un bon esperó de la causa nacionalista. Per rematar-ho: una molt bona persona.

N’Anna Tarambana
El seu blog és una mica de tot. Sembla que pot ser una mica autobiogràfic. Es defineix com a idealista romàntica. Sort d’això, perquè tracta amb criatures. Bé, jo vaig començar a llegir-la quan havia de lidiar amb gent molt menuda. Enguay ha ascendit i es dedica a ensenyar anglès. Té més responsabilitats, més estrès. I en ocasions ben distants en el temps i en blogs diferents sempre ha mostrat un orgull especial pel seu cul. Jo sempre li he reclamat proves concloents en comptes de simples declaracions de principis. Mai he rebut resposta, però això no ha fet que deixés de seguir-la. Blog molt fresc i recomanable.

En Roi Marphille
Jo diria que el blog de’n Roi em va fer decidir començar a escriure en aquest mitjà. Per casualitat vaig entrar en el seu blog i vaig llegir les seves històries sobre (cito de memòria) “el moviment de vint centítmetres d’una illa de l’Eixample”. El vaig trobar genial. O les seves cartes obertes a en David Meca o en Josep Cuní. I tantes i tantes d’altres històries. Tot i que no té res a veure amb el que jo escric, confesso que la seva influència va ser decisiva a l’hora de pensar en obrir l’Itching like grass. Gràcies, Roi. Jo he flipat moltes mandarines amb tu.