Itching like grass

Acte de caritat

El paio m’agafa a banda i comença explicar-me el seu deliri existencial. Hi ha situacions que no permeten marge per escaquejar-se. I aquesta seria una d’aquelles en la qual ho faria encantat. No conec tant aquest paio, que està emperrat a fer-me saber el seu neguit.

Diu que té una feina molt bona –és empresari-, està feliçment casat, té dues filles precioses –hauran sortit a la mare, està ben clar-, però hi ha alguna cosa que no el satisfà. Té un bon cotxe, una bona casa i viatja quan “em surt, i no et pensis tu de qualsevol forma”. Li agrada el bon menjar i no s’està de res. Coneix els millors restaurants del país, sempre segons la seva versió. En molts d’aquests establiments el tracten a cop de reverència. Tot i així sent una gran buidor. No als budells, sinó una mica més endins. O més amunt, al terrat.

Em diu que ho ha fet tot en aquesta vida, que allò que s’ha proposat ho ha aconseguit i que ja no li queden més fites per conquerir. És una mena de milhomens autòcton.
-I vols dir que no ets una mica jove per a una jubilació avançada?. Ratlles la quarantena!.
-No. Parlo de fer maletes i anar-me’n dos anys a la Índia.
-A fer què?. Com la tia aquella dels Mecano, la Torroja?.
Li dic que ja no podrà tornar dient capullades tipus “mi experiència con la Madre Teresa me ha marcado” i després de rondar tota la vida a cos de rei “no et veig netejant el cul de cap leprós”.

El paio comença a pensar que sóc cruel, insensible, poc receptiu. Ben cert, és així. Aquesta merda de pamflet, propi d’una Corin Tellado lela, m’importa un cogombre. Aquest energumen no s’ha preocupat mai de res més que no sigui ell i el seu coi de tupè. Les seves camises o les seves sabatetes italianes. I ara em surt amb aquestes!. No sé si m’ha pres per imbècil. Tot i així faig un darrer esforç i l’obsequio amb una d’aquelles idees que, per no fer-la pagar, mai sabrà apreciar-ne el seu veritable valor. Munta una ONG, coi. Tu t’ho pots permetre. “Capullos Sin Fronteras”. Així, tal qual. En espanyol. Té més sortida i de capullos n’hi ha a patades per aquí.

No sap si riure, encara que sigui discretament. Així és que decideix interrogar-me, en comptes de continuar amb les seves tribulacions d’opereta.
-I a tu no t’ha passat mai això? De voler un canvi radical a la teva vida?
-Si. Voldria, a més de fer quartos, la independència. I arribar a collir els tomàquets que he plantat. T’asseguro que només amb això no em queda temps per anar a fer l’indú. Aquests que se’n van a l’altre punta de món per voler descobrir la plenitud, a la riba del Ganges, em deixen parat. És un riu infecte, on hi baixa de tot i mort: vaques, nens, iaios, rentadores, bolquers cagats... Hòstia, et penses que no n’hi ha de coses per fer aquí?. Estàs convençut que ja ho has vist tot?. Es tracta de saber obrir els ulls, de treure el nas. Si vols gaudir de tu mateix o retrobar-te ho pots fer aquí, ara. Aquí hi tens de tot: misèria, necessitat, angoixes, barrejat amb l’opulència. Com a la Índia, hòstia. Per anar a salvar el món no cal fer les maletes. O per salvar-te tu. Aquí hi ha tanta feina a fer que no te l’acabaràs. No vulguis ser un altre capullu sense fronteres. El teu problema ja va ser descrit per Sant Agustí: caritat mal entesa.