Itching like grass

1 de desembre, en Marc i en Chamb

Hi ha moments en la història dels països que són d’una rellevància crucial, perquè poden significar el tombant del seu curs. Ja sigui cap a l’èxit o bé cap a la tomba. La única excepció registrada és Catalunya, que s’ha acostumat a dirigir el seu de desastre en desastre.

Igual que un windsurfista, quan més grossa, més ferèstega és l’ona més sentit té trobar-se davant d’ella. Allí, damunt la taula comença a poder fer camí, camí, camí, quan en realitat qualsevol ésser amb un mínim de cordura seria sota cobert i al costat d’una bona estufeta. Però és així que ha trobat el seu sentit, el windsurfista. En mig del no res, d’una estranya i refotuda sol·litud, s’emperra a fer camí aprofitant una inèrcia que no és la seva, per poder avançar en aquest coi de món. Tal com porta fent Catalunya els darrers tres-cents anys.

Dissabte hi ha convocada una manifestació. És d’aquella mena de coses a les quals no s’hi pot faltar. No pas perquè cregui que farem virar el curs del nostre destí col·lectiu. No hi ha desastre català que s’arregli a cop de manifestació, però si que pot passar algun altre fet que pugui afectar directament la teva fatalitat individual. Per convertir-la en paradís.

Definitivament, en Marc i en Chamb haurien de dirigir aquest país. Només ells demostren saber com redimir-lo. Ho han escrit. I no hi ha discussió possible. Sens dubte, el proper dissabte hi ha molts motius per anar a la mani, com en els vells temps. En Marc s’ha pres la molèstia de trobar 50 raons. I en Chamb fa un plantejament sensiblement diferent, amb el mateix esperit. S’ha de dir, però, que el paradís segueix essent al Fifty-five. Vols tastar-lo el dia 1 de desembre a les 21.00h?.