Itching like grass

El melic: a Frankfurt

Hem portat una veritable eternitat parlant de la Fira de Frankfurt. Li hem atorgat la categoria de remei miraculós o de fita imprescindible per guarir tots els mals del nostre món. El recorregut que ha portat la gestació de l’event fins parir-lo, simplement m’ha arribat a carregar. Hi el precedent mongòlic que ha estat la Fira de Guadalajara. Una mena de bolet que va aparèixer del no res, així que vam tenir tripartit. I vam esmorzar, dinar i sopar amb el collons d’una fira que fins aleshores cap mitjà li havia dedicat un sol minut. Anant bé, fins aleshores, només la coneixien els entesos.

Tot aquell soroll em va fer l’efecte que només estava pensat per a la televidència, fenomen que consisteix en fer-te creure que tots els mals es curen si hi poses molta fe del teu cantó. No hi ha cap bruixot, ni has de prendre cap infusió d’herbetes. Simplement has de sintonitzar el canal de televisió oportú. I per aquesta via t’hi apareix allò que fins i tot costa de veure en somnis.

Això de Frankfurt es veu que és un d’èxit aclaparador. I en veritat ho deu ser perquè només hi veus que la gent parla en català. Pel que surt a la tele, diria que s’ha fet el miracle. Discursos que arrenquen aplaudiments, com el de’n Monzó. Una cosa mai vista. Els polítics passegen amunt i avall -per una fira!- i tot d’una arrepleguen un micròfon i foten el seu discurset allí mateix. En català.

Quan finalment logres veure un alemany, el director de tal fira poso pel cas, tot el miracle de la catalanitat s’esvaeix. Obre la boca i diu les mateixes txuminades que pot dir-te en Rajoy o en Bono o un perfecte analfabet. Després de tots els esforços dedicats, morals i materials!. Tota aquesta gesticulació dels nostres queda en no res.

Temo que aquesta fira només servirà per aclarir si ets un pària o no. Hi ha mitja Catalunya convidada a remenar la cua per Frankfurt. Si tu ho pots fer de franc, encara que sigui amb Vueling, vol dir que ets d’una casta diferent a jo. Els meus tot això s’ho miren des de casa, avorrits de la vida. Som els pàries i encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Al cap d’avall és una fira. La més important del seu gremi. Però, coi, mira-t’ho com vulguis: és una fira!. Poc a veure amb la fi dels nostres mals.