Itching like grass

Professió liberal

Quan hom parla de professió liberal, de seguida pensa amb els arquitectes. També hi ha els advocats o economistes, però els arquitectes en són un gran referent d’aquest clixé. Estic segur que aquest tòpic ara mateix seria més difícil d’encunyar. Avui dia és un dels oficis més intervinguts, amb una més que dubtosa fortuna.

Parlo del comú dels arquitectes. No aquesta mena de llúdrigues empolainades que poden aparèixer en un plató de TV. El comú d’aquest personal està condemnat a fer de funcionari o a lliutar contra un cos de funcionaris. Després de molt molt molt gratar és possible que trobis una espurna d’arquitectura en algun despatx. La major part del temps es dedica a acomplir normatives de naturalesa diversa.

Segurament, a mesura que t’allunyes de Barcelona i el seu anell metropolità, hi ha més condicions objectives per poder treballar tenint per objecte el crear una obra d’arquitectura. Barcelona és l’expressió màxima d’intervenció, de fiscalització, de burocratització, d’esclerotització de la professió. Penseu que la cosa està tan regulada, que fins i tot no pots pintar casa teva del color que et surti de la flor. Hi ha una carta cromàtica que defineix el color pel qual només és apte casa teva.

Hi ha normativa que regula la quantitat de vidre o de pedra que ha de tenir una façana. Hi ha una zona concreta a l’Eixample, d’especial protecció, on això és molt rígid. Que vetlla perquè la superfície de pedra prevalgui sobre el vidre. Però segurament te la deus poder saltar amb un bon padrí, quan mires l’edifici que guareix les oficines de la Diputació. El vidre guanya de llarg a la pedra.

Això del vidre i de la pedra és tema menor en l’encotillament al qual està sotmesa l’arquitectura. Generalment, quan existeix molta regulació vol dir que alguna cosa no rutlla correctament. Però interpretar la llei que regula criteris subjectius –l’arquitectura també és un exercici de creació artística- dona peu a situacions que es mouen entre la impunitat i la pura indefensió. Qui coi és vostè per certificar que casa meva farà més goig de color fúcsia si a mi m’agrada més el beige?.

M’agradaria que algun dia podéssiu comparar el paperam administratiu que va ser necessari per poder arribar a construir el Palau de la Música i el de la vivenda unifamiliar més senzilla que s’hagi visat al Col·legi d’Arquitectes. Veureu clarament perquè un arquitecte només pot aspirar a fer d’enginyer. I perquè hem passat del Modernisme a l’arquitectura de parc temàtic en poc menys de cent anys. Una vulgar reforma quintuplica la paperassa administrativa que va necessitar el Palau. I el resultat no és ni de bon tros per incloure’l en cap ruta arquitectònica.