Itching like grass

El sopar d'avui

Avui toca sopar. Després de tan de temps, toca sopar. Va ser el mateix Alfons que va proposar la segona setmana de setembre, “perquè hi haurà novetats més sucoses”. I certament que així ha estat. Com a promotor del “Cecle d’Estudis Sobiranistes”, juntament amb n'Hèctor López Bofill, s’ha de dir que ara mateix han aconseguit ser a l’ull de l’huracà. Entenc, doncs, que aquest sopar se li obre una perspectiva nova i molt temptadora.

M’ha sorprès especialment la procedència dels comensals. Des del punt de vista territorial, vull dir. Hi ha tal varietat, que trobo que fa molt goig. Estic acostumat a fer trobades semblants, però no sortim de l’àmbit purament barcelonauta. Si res no falla, vindrà gent d’Amer, Arenys, Mataró, Girona, Igualada. I de Barcelona, és clar.

Suposo que li he d’estar molt agraït al mitjà. Per dues raons. La primera perquè permet arribar allí on mai m’hagués pogut imaginar. Internet travessa el territori –diria que el món sencer- amb una facilitat de vertigen. Això permet entrar en contacte amb molta gent i abastar parers diferents al voltant d’un tema.

La segona, ha possibilitat la trobada entre persones que políticament no som precisament iguals. En els temps que corren per aquest país, això per a mi és d’un valor incalculable. Avui seurem a la mateixa taula gent que ni pensem, ni votem el mateix. Jo estic cansat de fer coses semblants amb gent tallada pel mateix patró polític. Per a mi aquest sopar és de “valor afegit”. És summament interessant conèixer opinions diferents, de forma serena però rotunda. Dedueixo que un blog obre moltes portes a aquesta mena de civilitat.

Darrerament només apareixen notícies alertant del perill que significa internet. Quan en realitat és l’anècdota. Les possibilitats del mitjà són il·limitades, per tal de poder créixer qualitativament com a persones. Il·limitades.

També se sumen les notícies que rematen la versió del desencontre polític. El sopar d’avui crec que trencarà aquesta versió oficial de les coses. La política que es fa als cims no té a veure amb el que es remena a ran de carrer. El país pot ser la prioritat en opcions diferents. I no cal que sigui noticiable, com serà el cas. Això és el que hauria de regir la normalitat de la política a casa nostra: saber escoltar respectuosament el que pensa l’altre. Sense que ningú se senti incòmode.

Només per això ha valgut la pena haver pensat en fer un sopar. Ens veiem llavors. Bon profit a tothom!.