Itching like grass

11S

Des que tinc ús de raó he celebrat sempre la Diada. La cosa ha anat des de fer el pack complert de matí i tarda, fins a començar-la a quarts d’una de la matinada.

Sempre he celebrat la Diada amb el cor una mica encongit. L’onze de setembre hauria de ser un dia de referència pels catalans que pensen en clau nacional. No aquesta mena d’aiguabarreig, on hi entra de tot: des del tipus que et vol encolomar una estora fins aquell col·lectiu que vol treure’s del damunt les horribles enganxines que no sap fer circular la resta de l’any. La Diada te més la voluntat de ser una mena d’abocador amb la tapa quatribarrada que cap altra cosa.

Entre aquesta mena de fira de saldos, en Salvador Allende, la solidaritat amb el poble saharaui, les torres bessones novaiorkeses i la sum-sum-corda, l’onze de setembre esdevé la més punyent de les caricatures de la nació catalana. Ningú sap ben bé on collons para. No cal dir gaires coses més si el dia acaba amb containers cremats, cops de porra i quatre eixelebrats emmanillats. Tant hi fa que ja ens facin aquesta la feina els mossos.

Pel cantó institucional, ara, les Diades gaudeixen de rang màxim. Volen adreçar-nos un missatge de normalitat. Tota la pompa amb els canapès del rei de les deconstruccions per visualitzar que Catalunya és una gran esferificació. Desfigurada una mica més cada dia que passa i tota aquesta peonada política fent el merda per a goig i alegria de la premsa del cor. Per a ningú més.

La Diada fou una derrota que no hauríem d’oblidar. A menys que haguem decidit reconvertir-nos en la Gran Múrcia. En tal dia com demà només puc sentir vergonya. La nostra classe dirigent inocula poca cosa més que anestesia política i ho convertim en festa. Espanya, si s’ho arriba a proposar, no ho hagués fet millor.

La Diada fou una derrota acompanyada de massacre. Tant hi fa el temps que ha passat d’aleshores ençà. Tant-hi-fa!. Gràcies a anar ben dopats en tenim prou per arribar a fer el ruc damunt de catifes vellutades i molt oficials. En el record resta que vam perdre les institucions. Encara no les hem recuperat. No ho hem d’oblidar això. Avui, després de tenir la clau, a l’únic que tenim accés és a cotxe oficial i dret a celebrar el que no som. Res més.

Les Diades haurien de ser un dia de reflexió. Amb o sense pompa. Hauria de ser el dia de fer balanç. De poder veure la foto del país en aquell determinat moment. De decidir si l’enfonsem definitivament o, si per el contrari, aspirem a fer-lo créixer. A voler tenir full de ruta.

Afortunadament no sóc l’únic que n’està fart de les Diades de fireta, amb canapès i somriures de hiena, raspallades oficials i poti-poti multicultural. Hem de donar contingut a un dia com l’onze de setembre, per no seguir sentint certa vergonya pròpia i aliena.

Tenim un any per endavant. Sense presses. N’hem parlat amb en Marc Arza i hem començat a engrescar determinada gent. Torno a dir: tenim un any per endavant i ganes de fer la pilota més grossa. Molt bona Diada aquest 2007!.

PS: Molt recomanable l’entrada de’n David Boronat.