Itching like grass

“Mossos en acció”

Ara que tinc una estona per fer de Puigdellívol de forma pletòrica, vull mirar d’anar al FNAC. Ara és època de rebaixes, i dintre de les coses amb pvp de saldo trobes dvd’s interessants. Hi ha sèries de televisió!. No entenc qui coi es pot comprar sèries de TV en dvd. A banda de la meva reina des meu coret, és clar. No passa estiu que la senyora no vagi a la cerca del NIP/TUCK d’aquella temporada. Comprovo, astorat, la quantitat de packs que han arribat a fer d’una kk de sèrie com Friends. Enguany, per mor del consell d’en Marc Arza, caldrà veure si ja ha sortit la sèrie "The West Wing". No en tinc ni flowers. Però tampoc coneixia la menja blanca de Reus i va resultar ser una delícia.

Vull veure, també, si ja s’ha recopilat la sèrie “Mossos en acció”. En el primer capítol una colla d’agents se las té amb un xorisso, que després de ferir dos companys i abonyegar dos cotxes patrulla acaba a comissaria emmanillat. No cal que digui que els mossos van comptar amb el meu suport anònim. Al vídeo li manca el so i estalvia les imatges prèvies a comissaria, del xorisso en acció. Amb la qual cosa es perd una càrrega importantíssima d’informació per determinar si els agents realment tusten injustament a aquest xorisso, al que la premsa del moviment va voler fer-nos passar per màrtir de la santa innocència en mans dels cossos i forces de (l’estat?) la Generalitat. Voler fer-te creure que, quan algú semblant arriba emmanillat a comissaria, l’únic que se li pot oferir són classes d’urbanitat és voler fer-te passar per imbècil rematat. Vaig trobar d’una baixesa incalculable haver posat en dansa aquesta pel·lícula, que es va fer amb tota la mala folla del món. I vaig trobar encara més baix que aquest recurs gaudís del vist-i-plau dels més alts responsables de la conselleria d’interior i d’alguna altra també molt progre. En seu parlamentària!.

Com que som a vessar de pluja fina amb la correcció política, la cosa és: els mossos i les mosses. Doncs poc després va aparèixer un segon lliurament, “Mosses en acció”. Altre cop sense so. I les imatges, per més escabroses que me les volessin presentar les vaig trobar d’allò més naïf però igual de fill de puta el mètode de filtrar-les. Igual de fill de puta la finalitat que cercaven. Insisteixo que parlem d’una comissaria. No de la consulta del meu dentista ni de cap podòleg.

El tercer capítol va dels mossos -i les mosses-, tots a una, reclamant els seus drets pels carrers de Barcelona. Un revival del “es triste pedir, però es mas triste robar”. La manifestació també va gaudir del meu suport, encara que només fou moral.

Del quart capítol no en se res, més que el publicat en forma de text. Encara és calent. La setmana passada un cotxe s’estimba a l’AP-7, entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Hi moren dues criatures i els altres tres ocupants, directes a l’hospital. En el cotxe hi anava una família sencera. Hi conduïa el pare. Els mossos fan guàrdia a l’habitació fins que al conductor se li dona d’alta mèdica. És aleshores que l’agafen, l’acusen d’homicidi i se l’emporten davant d’un jutge.

Bé, així com abans em faltava el so, per posar-me de través en la feina dels mossos, aquí em falten les imatges. Ara, només amb el relat dels fets em quedo astorat. No em sé avenir d’aquesta manca d’humanitat que semblen exhibir els mossos que van atendre el cas. El mínim que se’ls hauria d’exigir és que abandonessin el cos policial. Algú que fa ostentació d’aquesta manca d’escrúpols, amb llicència per matar, és un perill públic.

És a dir, que com a pare comets un error, segurament l’error insuperat de la teva vida que és ser el responsable de la mort de dos dels teus fills i el més lúcid que li assalta al capet del mosso és donar una resposta administrativa, com un lloro dels més tontos. No hi ha en aquest país cap llei, ni càstig ni jutge més sever que la pròpia consciència d’aquest pare. Ni res que torni a la vida a aquestes dues criatures. A aquesta persona li cal una resposta plena d’intel·ligència emocional. No aquest autisme de funcionari, aquesta manca de cordura. He sentit ràbia i vergonya a parts iguals en assabentar-me d’aquesta notícia. Ha passat quan Catalunya era en mans del matrimoni Ceaucescu.

Intento clarificar-me amb aquesta sèrie. Comença presentant-nos la policia com autèntics goril·les quan fan la seva feina. Aleshores se li dona corda, en totes les cadenes de ràdio i televisió; autòctones o estrangeres. Internet en va plena. I quan arriba el moment que els goril·les fan la feina de policia, aleshores no hi ha cap micro, cap càmera que filmi ni que esbombi res.

Si Ceaucescu aixequés el cap, no dubto que se sentiria orgullós de Catalunya. I jo, pensant-ho millor, ja aniré pel FNAC el dia que em retrobi amb el bon humor.

Àrea Puigdellívol
Avui firaré pel mercat de Nou Barris. Triar i remenar. Me’n duré la meva mare. Anar a mercat amb la meva mare m’encanta. Quan es deixa me l’emporto al de Mataró, que hi passa de tot.
El sopar amb en Chamb s’ajorna a dia d’avui.
Ahir, per sortir del pas, em vaig arreglar amb tres llesques de pa de pagès torrat: amb botifarra de foie, amb formatge curat i amb sobrassada de Mallorca –autèntica-. Mitja ampolla de Mas Escorpí, un chardonnay del 2006 de Gramona, fresquet. Boníssim. Per tancar, una barreta de Special de Kellogg’s, de règim. Duu xocolata i bocinets de taronja, a més de les bírries cruixents de sempre. Un iogurtet de la pastora d’Oló. Són deliciosos. El rotet i cap a dormir.