Itching like grass

Molt d’anys

Vam arribar de Mallorca dijous. Vam desfer les maletes i les vam tornar a fer. El meu amic fa anys i em va dir si ens feia el pes anar a Girona. Divendres, dissabte i diumenge. Girona sempre ens fa el pes, tot i que fer i desfer i tornar a fer maletes és una mica emprenyòs. Coi, sopar a Les Cols d’Olot i dues nits a Girona: com no ha de poder fer el pes, una proposta semblant?.

A Les Cols vam entrar-hi a dos quarts de deu. Passades les dues, el gerent va venir amb el ferm propòsit de mostrar-nos el restaurant. Allí hi treballa un exèrcit de gent excel·lentment preparada, molt competent. Cosa increïblement difícil de lograr, en el ram de l’hostaleria. Tota aquella gent tan professional estava fins els collons d’haver d’esperar a que nosaltres ens piqués la mosca de tocar el dos. Així és que fins i tot la mateixa Fina Puigdevall ens va fer de guia per la cuina. L’esplèndida cuina. Un amor de cuina. La setena meravella. Vam obrir calaixos, portelles i vam remenar pels prestatges. L’acer inoxidable és el rei dels materials en aquella cuina. Tan que fa pensar que ets a una morgue. A la nit allò té un aire de tanatori. Amb molt de disseny, però. La senyora Puigdevall amb una conversa amable ens va encarrilar cap a la porta.

A l’endemà vam voltar per Girona. L’Onyar és un remans cristal·lí. Els ànecs, els peixos i les gavines trenquen atzarosament les estones de silenci. En mig de les acolorides façanes hi transcorre pau, pau i més pau. Després d’uns dies de pluja tot aquest escenari ha quedat llampant i purificat. Per dins i per fora. Girona, així, fa molt més el pes.

A la nit només ens atrevim amb un iogurt. No és fàcil poder aconseguir un iogurt de la Pastora d’Oló a Girona. A cal Morisco hi trobem de tot, fins i tot palo però d’Eivissa. I palo Túnel, el de Bunyola. I sobres per fer litines i cremor tàrtar a l’engròs. Però no tenen iogurts. Finalment, hem de fer cap a l’Hipercor i hem d’acontentar-nos amb un iogurt de llet de vaca, bio, amb aloe-vera i gust de llimona amb extracte natural.

A cop de iogurt s’organitza el sopar a l’habitació de l’hotel. La conversa discorre llarga i distesa. L’endemà, amb l’ajut del bufet lliure reprenem el fil de la discussió. Uns ous ferrats amb bacon, una truiteta a les fines herbes, pa amb tomàquet, formatge, embotits, fruites, donen una empenteta nova a la conversa. Sopar només de iogurt et lleva amb gana renovada.

El cap de setmana ha passat fugaç. Però el retindrem per molt de temps. No és fàcil tenir converses per recordar. Camí de tornada ens n’adonem que sense les llargues estones de xerrera el cap de setmana hagués passat sense pena ni glòria. Què se n’ha fet de les llargues estones de conversa?. Abans hi havia el costum ben estès de xerrar al voltant de la taula, d’arremolinar-se al carrer per fer-la petar. Avui té la categoria de gran mèrit saber alimentar una conversa i mantenir la seva tensió viva al llarg d’un cap de setmana sencer.

A un amic com aquest li desitges de tot cor que en faci molts més d’anys. Que els celebri on vulgui, encara que sigui després de venir de fer la volta al món. Qualsevol moment serà perfecte per escometre allò que no ha pogut sortit aquests dies per Girona.