dilluns, d’agost 13, 2007

Lluís Maria Xirinacs, A.C.S.

Conec el personatge de forma superficial. Conec el que conec gràcies a les notícies puntuals que han anat sortint a la premsa, ràdio o televisió.

Només un cop vaig tenir l’ocasió de topar-me amb ell. Jo tindria aleshores, com a molt, onze anys i fou quan anava a escola al C.N.M. General Primo de Rivera. Pujant les escales del dragó del Parc Güell, a mà esquerra.

El recinte sempre ha estat un lloc de molta peregrinació, plató de TV’s, localització magnífica per rodar anuncis, refugi d’amants, racó d’incivisme, enclavament perfecte per a l’oci i el lleure. Entre els ramats de gentada sempre n’hi veies algú que tenia pinta d’estar tocat lleugerament per la fama. És avui que sé qui és en Luís Aguilé, la Bàrbara Rey, en José Guardiola, en George Harrison, el president Pujol, en Lluís M. Xirinacs. En vuit anys hi passa molta gent pel Parc Güell. Tanta que al final ni te n’adones del grau de concurrència ni de fama que corre per allí.

Un dia cap al tard, esperant la patera amb rodes que ens havia de retornar a casa, va aparèixer un senyor amb barba, acompanyat. I com que sonava d’alguna cosa vam anar a trobar-lo. Jo li vaig demanar un autògraf, que me’l va estampar en una enganxina amb el seu retrat. L’home va quedar feliç de veure que era reconegut a unes edats tan tendres. I jo vaig quedar encantat de topar amb algú que tenia enganxines amb la seva cara i una senyera estelada de fons. Per força havia de ser algú important. Vaig guardar l’enganxina i després em vaig preocupar d’esbrinar el personatge.

Sense tenir un coneixement profund d’ell, m’ha semblat que aquest bon home patia d’un cert decalatge respecte de la Catalunya que volia esperonar. El seu esperit manifestament gandhià es posà en marxa massa aviat. Aquelles assentades al costat de la Model que protagonitzava –i que van tenir el seu ressò, no en dubto- avui haguessin fet furor.

Amb tota aquesta cultura de la Pau que regna, les ganes de festa major i de fer performances contra les guerres –o el motiu que sigui-, de plantar la tenda de campanya a Francesc Macià a la mínima de canto, de tallar la Diagonal o Pau Claris, de tanta causa amb dubtosa bondat, en Xirinacs era avui que havia de plantejar les seves accions. Essent molt conscient del tipus d’espiritualitat que branda per aquí. Res a veure amb la Índia. Aquí, la majoria de fills de Buda, són de pasta de moniato.

Ara s’escampa el rumor de suïcidi. Bé, jo l’he sabut per internet i diumenge el va il·lustrar TV3, amb la solvència que comença a ser marca de la casa. Un suïcidi presentat d’allò més esotèric. El fet, però, és que és ben mort.

Si és cert que s’ha suïcidat -cosa que dubto a la vista dels motius que s’exposen-, penso que l’home ha tornat a patir de decalatge. Aquest esperit seu hindú aquí no l’entenen ni les mosteles. És massa elevat. L’opressió a la qual és sotmesa la pàtria va molt per darrera de l’opressió a la qual avui es veu sotmesa la tonyina.

Crec més possible una catalana mort en aquest darrer cas, que per la nació. I no pel seu alt grau de compromís en la causa. Penso més probable que abans mori un activista als oceans, perquè s’hagi enredat en una d’aquestes pancartotes fermes, revoltades i difícils de compondre en una zòdiac en moviment, en alta mar, amb tots el vents en contra i les ones descomunals de cara, i que tot això provoqui que mori escanyat per una de les vetes indòmites que fàcilment s’enreden amb traïdoria. O que en semblant situació un d’aquest pesquers japonesos foti un cop d’àncora al cap d’un activista, per torracollons.

Plantar la tenda i arriar focs de camp, els que vulguis Lluís M. . Ara, nosaltres el suïcidi nacional el practiquem cada dia una mica, després d’un bon pa amb tomàquet. Nosaltres, ben farts com a truges anem a cercar la mort. Però d’esquenes. De cara només hi anem a trobar la tonyina, el pa i el tomàquet.

Qualsevol que hagi estat la causa de la teva mort, sàpigues que és sentida. Malgrat aquesta Catalunya amb consistència semblant al paper de fumar, sàpigues que som molts els que et trobarem a faltar. (A.C.S.).

Àrea Puigdellívol
Soparet amb en Chamb, al restaurant Qvid, Diagonal amb Bruc.
En Chamb sempre està a l'aguait de la novetat més roent. Poca conya, doncs.

7 comentaris:

Oriol ha dit...

Aquest matí, al llevar-me he sentit la notícia. Deien que semblava un suïcidi perquè havien trobat una carta manuscrita al segon calaix de la seva taula...., el temps dirà.
Referent a la comparació amb en Saura (del post anterior), no intentava ser tal comparació, sinó una crítica al sistema de posar polítics a segons quines "carteres". Entenc que en Ramon B. seria més idoniï a cultura que a urbanisme. Potser aquest opinió donaria per tot un post, oi?

Dessmond ha dit...

Oriol,
Ahir a TV3 escenificavan la troballa. Una senyora va remenar pels calaixos, i furgant furgant de sota d'un d'ells, va aprèixer un sobre, sense destinatri ni remitent. I furgant en el sobre va trobar un paper manuscrit. Ni tan sols signat.
A mi em va semblar una troballa rocambolesca. Però en fi, el Mossos diran. O el forense. Perquè es veu que l'home no tenia precisament salut de ferro.

Cert, cert. Resulta que els que no ens dediquem a la política només podem fer d'allò que sabem. Però insisteixo en que en Ramon B. en sap. Entenc el que vols dir, i hi estic molt d'acord.
És semblant a quan hi ha una remodelació de govern. Que vol dir ball de cadires. Però les persones es mantenen.

Odalric ha dit...

" Nosaltres, ben farts com a truges anem a cercar la mort. Però d’esquenes. De cara només hi anem a trobar la tonyina, el pa i el tomàquet"

Aquesta frase és simplement sublim. I tràgica, clar...

Dessmond ha dit...

Odalric,
Molt amable el teu comentari. Quan he rellegit el post, abans de penjar-lo, he pensat que és una llàstima que sigui tan real i certa. Una tragèdia, sí.

reflexions en català ha dit...

Molt bé, Dessmond.

El Xirinacs va ser el primer que va protestar al Senat espanyol perquè no el deixaven parlar en una llengua suposadament espanyola. I allà es quedava, dempeus com a senyal de protesta.

Ara, tot continua igual.

Si els nostres polítics no fossin uns covards, no tornarien a la que hauria de ser la cambra de representació territorial si no els deixen parlar en català. Seria un bon homenatge al Xirinacs, un acte de valentia i de dignitat.

Però dilluns que ve, ja no se'n recordarà ningú.

Salut.

Joana ha dit...

Feia temps que no en sentia a parlar... Em temo que estava delicat de salut ( o almenys ho vaig llegir).
Catalunya també està delicada de salut i si no la cuidem entre tots, s'anirà en orris.
Vigila amb en Chamb, no et cremis!!!

Dessmond ha dit...

Reflexions en català,
En Xirinacs tenia una bona trajectòria. Impecable, sobre tot per la seva coherència.
Se li pot discutir l'encert del mètode, però va ser una persona honesta sempre en favor de la mateixa causa. Sense cap rampell tacticista. Un exemple.

Dilluns serà un altre dia. Mediocre, però tot un altre dia.

Joana,
Si, el que es diu és que tenia ben a prop la seva fi. Per motius de salut. No pas per estranya follia suïcida. Catalunya espero que no ens faci emmalaltir a tots plegats...

En Chamb és un bon element. En sap molt de la vida i ami m'agrada escoltar els savis.