Itching like grass

Carretero i el Reagrupament.cat

No fa pas massa que la Fundació Catalunya Oberta va organitzar una trobada amb en Carretero. Aquesta fundació organitza sessions per parlar amb gent del país, que pel que sigui, té una quota de protagonisme. Gent de pelatge divers. Crec que és una forma intel·ligent de funcionar: si vols saber realment què passa, ves directe a la font.

En Carretero feu una llarga exposició. Va tractar de molt àmbits, però sobre tot, el seu parlament abordà la situació política i anímica de Catalunya. Va fer un plantejament que, a mi particularment, em va satisfer. Feia bastants dies que no escoltava tals coses sense que estiguin amanides d’una demagògia quasi barroera. Va parlar de sanitat –ell n’és un coneixedor molt sòlid d’aquesta realitat-, d’ensenyament, d’immigració, de meritocràcia, d’independència, de política, d’ambició nacional. Va ser un parlament, al qual va seguir un torn de preguntes. I, en conjunt, la meva sorpresa fou pel cantó positiu. Puc discutir el detall, el matís, però coincideixo amb el fons del seu discurs, amb el plantejament en abstracte de la situació.

Quan va acabar l’acte, a peu de carrer na Rut Carandell es va acomiadar d’ell, que s’entornava cap a Puigcerdà. El meu amic erky i jo vam improvisar una llarga xerrada allí mateix, amb ella. No exagero si dic que la cosa es va allargar més d’una hora. Dos contra un.

Els vaig ser franc i educat a parts iguales: si en Carretero fa aquest discurs fora d’aquesta catacumba me’l miraré amb molt de respecte. Però surto amb la mosca al nas, sospitant que avui ens ha dit justament el què volíem sentir. Sabia perfectament al públic al qual s’adreçava. Tot seguit vaig fer una carregada –insisteixo, amb molta educació- contra la gent d’ERC, que en determinats moments van callar com a morts quan destacats dirigents, per justificar el primer tripartit, van decidir apadrinar autèntiques falsedats. Falsedats del tipus que amb CiU no s’hi podien ni acostar perquè durant 23 anys s’havien dedicat a discriminar a favor dels catalans d’origen. El tripartit es pot justificar amb mentides menys miserables i a CiU se la pot enfonsar, però amb una mica més d’intel·ligència.

El cert és que vam fer aflorar molts fantasmes, molts d’aquest que ara semblen regnar entre la gent de CiU i la gent d’ERC. Vam discutir francament i em va agradar la Rut perquè és una persona que escolta. El que sigui. Saber escoltar només ho fan les persones intel·ligents i de bona pasta. En acabar li vaig dir: amb que es pot ajudar en aquesta causa?. Des de fora, però. I va dir: quan en parlis, fes-ho per bé.

Avui he llegit el discurs de’n Carretero, que va posar en solfa en la presentació del Reagrupament.cat de dissabte. He quedat sorprès de que conté pràcticament el mateix que va dir en petit comitè. I he de dir que em sento summament alleugerit i molt content. Alleugerit perquè insiteixo que jo comparteixo la visió de la gran majoria de coses que preconitza, però que sembla que només les pugui dir en veu baixa o en mig del desert. Penseu que avui, a Catalunya, definir-te com nacionalista i liberal és la cosa més autènticament antisistema i, per tant, a combatre. I si a més ho fas des de la trinxera de CiU, això ja ratlla el suïcidi. Dedueixo, doncs, que certs combats només els alimenta la demagògia de baixa estopa.

I quedo content, molt content, de veure algú amb vocació política que té per noma ser coherent. Que si pensa blanc, defensa blanc allí on agrada i, també, on pot ben ser que no agradi tant. La coherència, l’ascendent moral que necessita la nostra política pot tenir com a referent en Carretero. Tan hi fa des de quin carnet és practiqui. Quan això passa s’ha de fer saber i proclamar amb goig.

Avui no parlo bé d’en Carretero com a conseqüència de l’agradable conversa haguda amb la Rut Carandell i l’amic erky. No. Ho faig perquè simplement em ve molt de gust. I són aquesta mena de coses optimistes les que han de sortir sobre tot en aquest blog ressuscitat.