Itching like grass

L’escorpí i la granota

Em va sorprendre molt -passat l’1-N- que hi hagués qui s’emprenyava després d’haver votat Esquerra, perquè van fer en Montilla president. Em va sorprendre perquè la cosa estava cantada. I no ho dic pas perquè a pilota passada les coses són fàcil d’encertar-les, no. Ho dic perquè ja havíem tingut el precedent. El primer cop podia aparèixer inversemblant, aquesta possibilitat. Però un segon cop era més que previsible, cas que la matemàtica parlamentària ho permetés. Els emprenyats s’estiren avui del monyo i no saben veure que coi està passant.

Així com l’altra vegada la formació de govern va duur una llarga negociació, aquest cop la cosa va anar en un timing rècord. Aquesta docilitat exhibida, segueix un cop el govern fa dies que corre.

Molts no s’expliquen el cas d’aquesta fulgurant reconversió que ha afectat a la patum erky, que va d’una bel·ligerància insegotable a l’estat de sedació vergonyant. Però m’ho han il·lustrat amb la faula de l’escorpí i la granota, per entendre la reconversió. L’escorpí demana a la granota que el deixi pujar al damunt, per poder creuar el riu i aquesta s’hi mostra reticent, per por de rebre una picada mortal. Un cop hi accedeix i són en plena travessia, a l’escorpí li pot més el rampell de bestia irracional que porta a dins i li clava una estocada. En l’acció tots dos hi surten molt mal parats. El missatge de la faula és que no podem lluitar contra la pròpia naturalesa. Com l’escorpí, ERC, al final no podrà reprimir els seus instints i clavarà la picotada dins el govern.

Quan despertaran aquests instints?. Un cop aclarida la situació en la política espanyola. ERC no dona un duro per en ZP, que el veuen perdedor a les generals. No volen donar cap motiu, cap, a ningú que els vulgui presentar com causants del desastre.

Saben que amb un PP governant a Madrid, tenen la feina assegurada unes quantes legislatures a la vista. De fet és el mateix guió que van fer servir el primer cop: amb un PP a Madrid, plantejarem impossibles i la ballarem com voldrem. Saben que contra el PP hi tenen la jubilació garantida i, a més, les expectatives de créixer electoralment.

El tema és, si com aleshores, el guió s’estronca. La credibilitat d’ERC s’està posant cada dia en dubte i minva de forma gairebé tangible. En molts sentits. En aquest segon govern el tamany d’ERC tendeix a fer-se micro.

Preveure una remuntada mercès al PP diria jo que és una aposta semblant a la que va fer Mas en aquestes darreres eleccions, que s’ho va jugar tot exclusivament a una carta. Va prémer l’accelerador en una cursa sense retorn possible i l’escena final semblava calcada a la de Thelma i Louise.

L’aposta d’ERC és molt forta. Tant de bo se la fotin. Però no per ells, sinó perquè significarà que el PP se l’haurà fotut abans. Sembla cosa d’un passat remot, però l’escenari resultant d’un PP governant a Madrid i un tripartit aquí, és letal pel país. Catalunya desapareix per complert sota la pugna ideològica entre la dreta i l’esquerra. La Catalunya nacional queda sepultada en una confrontació absolutament estèril. I, per adobar-ho, és la forma més efectiva d’arnar-la encarrilant de forma modèlica al calaix de les autonomies domesticades.