Itching like grass

Institucionalitzar la Brunete

Una de les marques de la casa que va exhibir l’anterior tripartit va ser la de espanyolitzar la política catalana. El desafortunat episodi de’n Carod, marxant cap a Perpinyà tingué el mateix efecte devastador que el d’una presa quan col·lapsa. S’emporta sense miraments tot el que troba pel seu pas.

Sobretot des d’aquell episodi, la política catalana va entrar en fase d’eclipse. Les brunetes mediàtiques van posar-nos sobre la taula el tema basc fins a uns extrems que, en realitat, a nosaltres ens importen un parell de cogombres. La política basca ens la vam haver de menjar com si fos la nostra. Sort que després va engegar una altra cosa, encara més estúpida: el numeret de l’Estatut. A base de matar-nos d’avorriment, l’inacabable procés va poder protagonitzar agònicament la centralitat política.

Encetem el nou curs polític, amb un estatutet per estrenar. Però la treva etarra es trenca. Sorprenentment, en Montilla i en Saura apareixen fent una declaració institucional. Més a prop d’un sketch de Polònia que de cap altra cosa. Però el cert és que tornem a eclipsar aquesta cosa que cada vegada apareix més encongida i que hauria de ser la nostra política.

Trobo desmesurat el protagonisme que li donem al terrorisme a casa nostra. No ho entenc a menys que el tripartit decideixi posar en segon terme el que hauria de ser la política catalana.

En Montilla s’en va a Madrid a parlar de l’Estatut i les brunetes només informen de’n Rubalcaba. I la notícia és rebla amb un recolzament del mateix Montilla a la política del govern espanyol, que passava per allí suposadament per altres motius.

S’ha acabat el debat identitari. Ja ens van avisar. Però del que no era conscient és del grau de submissió al qual estem avesats a entrar, sense cap mena de pudor. No era conscient, tampoc, de que la gent d’esquerra podia sentir-se tan summament còmode davant un panorama tan poc engrescador i tan poc ambiciós, nacionalment parlant.