Itching like grass

Tan amples i contents

La política genera unes postals curioses. Des que Pujol va deixar de ser el cap visible, a Catalunya, la política ens ha deixat un panorama difícil de predir. Difícil de llegir. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha entrat una nova lògica i per això es fa més difícil de poder entendre.

La darrera legislatura va començar malament des del punt de vista d’aquestes formes que et permetien llegir a partir de normes no escrites: el President del Parlament va cridar com a darrer a consultes al líder de CiU, que havia estat el grup amb més parlamentaris. És a dir, va fer exactament l’inrevés del que tocava. Tots van quedar tan amples i contents. A mi això em va semblar un molt mal símptoma de funcionament. Després va venir, per exemple, la croada contra les corbates, que fou una de les conquestes més importants del segle XXI en el camp de la política fins la culminació simbòlica de certs lemes de campanya com ara “som com tu”.

Entre les corbates i el “som com tu”, hi ha una bona rastellera de coses que han anat passant i que haguessin hagut de tenir una resposta molt clara. Primer en el moment que se succeeixen i després a les urnes. Només cal repassar determinats moments ben galdosos com ara el numeret de la corona d’espines, l’esvoranc carmelita, el tema de les adopcions, la crisi de l’aeroport de Barcelona, etc., etc., i no cito el tema de Perpinyà, per no ferir les sensibilitats que ara no toquen.

Crec que hi ha una nova lògica en dansa que és permissiva amb aquestes coses a canvi de res. O de ben poc. Algunes són tan importants que, com a mínim, s’havia d’haver acusat clarament a les urnes.

Per a mi, la més esperpèntica o la més flagrant ha estat la d’en Saura. En qualsevol lloc seriós del món, aquest personatge hores d’ara hauria d’estar fent cua a l’oficina de l’atur del barri de Gràcia. Aquest personatge ha estat al front del Departament de Relacions Institucionals i Participació, no ho hauríem d’oblidar.

Ha esta necessària la creació d’una conselleria específica per a la participació ciutadana per tal de registrar les abstencions mai vistes en el nostre sistema. Amb el procés de l’Estatut, en Saura ja va començar a apuntar com un autèntic artífex d’aquest fenomen. Tota la comèdia amb el Bus del Festatut va culminar amb una de les participacions més baixes que s’han registrat al nostre país. I el tema no era precisament menor. O de motu propi o el seny d’un president de la Generalitat havien d’haver-lo convidat a deixar el càrrec.

Ben lluny d’això, el seu rostre apareixia en la nit de recomptes, pletòric de joia i felicitat. I tota l’atmosfera al seu voltant resultava la pròpia d’un valor en alça i sòlid. Just en els precisos moments on tornàvem a viure una de les jornades més fluixes de participació ciutadana.

Sospito i em refermo que ha entrat una lògica diferent per interpretar la política. Sospito que no és, molt saludable, quan pot arribar a donar-se paradoxes d’aquest calibre. No sé si estem malalts, com assenyalava en Sostres ahir. Però hi ha algun resort que va molt fluix quan poden colar-nos gols com aquests. Sobre tot quan tothom sembla haver-se quedat ben ample i content.