Itching like grass

L’Esguerra Republicana de Catalunya

Ahir vam conèixer oficialment el que molts ja sospitàvem de fa bastant temps. És més, si un no havia fet la lectura de motu propi, hi ha qui l’havia cantat i tornat a cantar fins el cansament. Quan això passa per segon cop, no es pot adduir ignorància.

Jo sóc molt respectuós amb que cadascú faci el millor des del propi interès. Ho fem tots particularment i fer justament l’inrevés seria pura i simplement un exercici d’imbecilitat superlativa. Vetllar pels propis interessos és una cosa que no se li pot tirar encara a ningú, si encara funciones amb dos dits d’enteniment.

El que passa és que hi ha formes i formes, a l’hora de defensar aquests interessos. Com a votant de CiU puc entendre que la plana major republicana digui clara i obertament que per interessos X, a ERC li convé anar del bracet de qui sigui, en aquest cas del PSC o d’ICV. Crec que aquest és un plantejament que com a màxim pot donar per a cert tipus d’especulacions en el sentit de que tothom en el seu fur intern pot pensar que és encertat o no. Que s’en sortiran o que no. En un país on tot és qüestionat sistemàticament, això no pot ser menys.

Però em sembla molt discutible justificar les decisions pròpies a base d’empastifar-ho tot. Primer, el que fa això, és posar en evidència la poca catadura moral i una intel·ligència emocional molt magre. S’elabora un discurs pensat en destruir l’adversari polític, però cal ser molt llosc per no veure que certes acusacions transcendeixen el que és estrictament el camp de joc de la política. Cert tipus d’afirmacions fetes des d’una trona de senyor polític poden espetegar amb una rabiosa mala hòstia –gratuita- en el més dedins de qui les pugui estar escoltant. Això pura i simplement provoca una fractura social.

La legislatura passada va arrencar amb la fórmula de tripartit, prou coneguda. El paper d’Esquerra va ser aleshores molt criticat, sobre tot per qui va tenir l’ocasió per poder-ho fer. Aquests acostumen a ser els comentaristes, els articulistes, que tenen un espai més o menys públic i d’un cert abast. O els seus col·legues d’ofici. Però la gent que “som com tu”, només va poder fer una cosa: esperar a que arribessin les elecccions.

Quan Esquerra Republicana de Catalunya va justificar la seva opció ben respectable d’optar per fer un govern d’esquerres, les seves veus es van tirar per un pendent bastant miserable. Van dir coses del tipus que el que havia passat fins aleshores era la discriminació de la població en funció del seu origen, que tenir un cognom català o no era motiu de censura, que els convergents eran uns xorissos de mena...

A mi que ningú m’ho ha explicat, que ho he sentit per via directa, l’únic que puc afirmar és que em vaig sentir literalment insultat i molt. Jo no he recolzat ni recolzaré cap opció com la que van pintar, per la senzilla raó que topa directament contra els meus principis més elementals. Les majories absolutes -o no- dels diferents governs Pujol es van aguantar per alguna cosa més noble que aquesta mena d’immundícia que va retratar la plana major republicana. Això només s’explica en el cas que els centenars i milers de votants fossim tan xorissos i sectaris com aquesta suposada formació política.

El que si vaig començar a notar és que alguna cosa començava a esguerrar-se. La dimensió és difícil de definir-la, però el mal és evident. Perdre una quarta part dels vots en tres anys escassos és un símptoma evident.

Només espero que aquest cop els dirigents republicans facin el que els sembli més convenient i lícit. Perquè tornar-nos a insultar de la forma tan miserable com ho van fer aleshores, només farà que l’esguerra republicana de Catalunya sigui una opció sense gaire retorn.